Immersió

Tanquin comportes. Ens submergim en el més profund del mar del procés. Dirigint el vaixell, Carles Puigdemont. S’ha acabat el poètic timó de fusta. Fora el navili carregat de somnis a tota vela cap a la mítica Ítaca. Punt final als somriures. També a segles d’una història compartida amb els pobles d’Europa. Puigdemont s’enclaustra amb els seus i ordena tancar l’escotilla. Abomina d’Espanya i també d’Europa. Res del que ens envolta és bo per a Catalunya. Només ens tenim a nosaltres. I a ell. S’especula sobre el seu lema de campanya. Vota per mi és un dels que s’estan considerant. L’home ferit que s’amaga a Brussel·les crema etapes. No només fuig de la justícia espanyola. Se sent perseguit en tots els fronts. La introspecció s’aguditza. Passa a la defensa. A la negació. 

Puigdemont proposa en una entrevista a la televisió estatal israeliana Canal 1 Kan que Catalunya voti sobre la seva permanència a la Unió Europea. És evident que ni ell ni l’independentisme han trobat en les institucions de la UE l’empara que buscaven. Però solament l’amnèsia i una ignorància sobrevinguda poden menysprear la prosperitat i la pau que aquesta Europa imperfecta ha proporcionat. La realitat s’ha convertit en terra hostil per a Puigdemont. Queda la immersió. El destí del viatge ja només és l’emmirallament. Adeu a la Catalunya europeista, oberta al món, motor d’idees. Directes a les profunditats abissals.