Anar al contingut

MIRADOR

El repte dels comuns

El repte dels comuns

Esther Vivas

El procés constituent no hauria de servir com a excusa per no fer res o per iniciar una nova etapa processista

El paper que jugaran els comuns en el nou arc parlamentari és una de les incògnites de les eleccions del 21-D. L’escenari de polarització, com ja va passar el 27-S, no beneficia la formació, ans al contrari. Però, en campanya electoral tot és possible. El repte que tenen al davant és traduir la crítica a la repressió i al 155 en un projecte en positiu i no quedar com a mers espectadors equidistants del convuls mapa polític català.

El que ha succeït entre el 20-S, quan la guàrdia civil va entrar en les dependències de la Generalitat i va detenir diversos càrrecs públics, i el 27-O, quan es va proclamar la República, marca aquests comicis. La divisió de l’electorat entre partidaris i detractors de la independència és evident i això afavoreix el frontisme, però també hi ha molta gent cansada i desconcertada. Arribar a aquest electorat implica posar damunt la taula una proposta integradora, creïble i que ofereixi una perspectiva concreta de canvi social i polític.

Al costat de l’aplicació immediata d’un pla de xoc contra l’austeritat, l’obertura d’un procés constituent a Catalunya, al qual en diverses ocasions ha fet referència Xavier Domènech, n’és el millor instrument, perquè permetria centrar el debat en el model de país, per al final del trajecte poder decidir com relacionar-se amb la resta de l’Estat, integrant des d’independentistes fins a federalistess.

Un procés constituent que no hauria de servir com a excusa per no fer res o per endegar una nova etapa processista, sinó tot el contrari. Assumir aquest horitzó de totes maneres implica una estratègia que ha de combinar l’aposta que sempre han fet els comuns per aconseguir una majoria de canvi a l’Estat amb la via unilateral, fins ara absent en el seu full de ruta, sovint massa ambigu.

Tan important com el què és el com. Els comuns, si no volen ossificar-se, no poden presentar-se com, ni convertir-se en, una força política convencional. Les pressions cap a la institucionalització són fortes, però mantenir l’impuls desobedient, fer política als carrers i enfortir les lluites socials és vital per a tota proposta política de canvi reall.

D’aquí que els calgui marcar distàncies amb el llegat i l’herència d’Iniciativa i tenir un perfil propi i diferent del que ha representat el grup parlamentari de Catalunya Sí Que Es Pot, tant pel que fa als procediments com als continguts. El conflicte amb Podem Catalunya no ha ajudat gaire, i recorda vells mètodes i picabaralles internes en què al final és la militància de base la que en surt perdent.

El dia després del 21-D no només s’haurà de jutjar els comuns pel resultat que treguin i el pes que puguin tenir en el futur hemicicle català, fruit de l’aritmètica parlamentària resultant, sinó per la naturalesa del projecte que defensin, i per si està més a prop de l’esquerra parlamentària tradicional o de l’esperit fundacional vinculat a moviments socials com el 15-M i les marees ciutadanes contra l’austeritat. En definitiva, avaluar-los no tan sols pel que són sinó pel que volen ser.