Estratègies polítiques en la judicialització del procés

Fa molt temps que el procés  independentista a Catalunya no és aliè a la lògica judicial. No obstant, el pas de la justícia constitucional a la justícia criminal és una rotunda expressió de com la situació política al respecte d’aquell s’ha anat enrarint i, per dir-ho amb claredat, degenerant. En els pròxims mesos, la intersecció entre política i judicatura serà un element constant de l’actualitat. Voldria cridar l’atenció, a aquest respecte, sobre tres elements que crec que seran fonamentals per entendre aquestes dinàmiques de judicialització.

El primer són les estratègies d’emmarcat polític dels tribunals i la seva activitat. Els polítics elaboren estratègies retòriques per presentar l’activitat judicial davant l’opinió pública de la manera més favorable. En aquest sentit, els actors no independentistes ja han començat a desenvolupar narratives legalistes, que emfatitzen l’acció de l’Estat de dret i d’una justícia per a la qual tots som iguals davant la llei. En les pròximes setmanes recalcaran la independència i neutralitat dels òrgans judicials, per reforçar la seva legitimitat. 

Al contrari, els actors independentistes probablement denunciaran la politització del Tribunal Suprem i de l’Audiència Nacional, emmarcant-los com a òrgans repressius de l’Estat. En aquest sentit, la narrativa sobre l’Audiència Nacional com a òrgan hereu del franquisme és més que previsible, així com l’explotació discursiva de les –existents– disfuncions de la justícia espanyola. 

Notícies relacionades

Regeneració democràtica: què com i amb qui

La jugada que mereixem

Un segon element és el relatiu a les possibles estratègies dels querellats per eludir l’acció dels tribunals. En aquest sentit, una possible sol·licitud d’asil a Bèlgica hauria tingut tant d’estratègia personal dels querellats per salvaguardar la seva llibertat com d’estratègia política dels actors independentistes per obtenir una victòria moral. La concessió d’asil per part d’una democràcia avançada com Bèlgica vindria a implicar que Espanya és un Estat on es persegueix ciutadans per realitzar una acció política legítima. Hauria afectat la imatge d’Espanya com a democràcia respectuosa de l’Estat de dret i la independència judicial. 

Connivència i ruptura

Tercer, potser el punt més interessant té a veure amb l’estratègia de litigació que adoptarien els querellats en cas d’haver d’asseure’s davant d’un tribunal. Aquí adquireix rellevància la distinció del sinistre advocat Jacques Vergès entre estratègies de connivència i de ruptura. L’estratègia de connivència suposa per part del reu una acceptació del sistema judicial pel qual pot ser condemnat, a fi d’usar aquella legalitat per minimitzar o fins i tot eludir la pena. L’estratègia de ruptura, en canvi, suposa negar legitimitat al tribunal jutjador. Es dificulta obtenir una pena menor, però a canvi es tracta de maximitzar el mal al sistema polític en què aquell tribunal s’insereix. Aquesta estratègia radicalitza la idea de convertir l’arena judicial en un camp de batalla polític. ¿Assumiria Puigdemont, arribat el cas, una prosaica estratègia de connivència per minimitzar la seva pena, o portaria la narrativa del procés fins a l’extrem, negant tota legitimitat als tribunals espanyols a costa d’una defensa potencialment menys efectiva?