11 jul 2020

Anar al contingut

AL CONTRAATAC

Al meu país la pluja no sap ploure

JOAN REVILLAS

Al meu país la pluja no sap ploure

Najat El Hachmi

Som molts els que preferiríem un debat serè i assossegat sobre els pros i contres de la secessió, que ens poguéssim parlar sense cops de porra ni fugides cap endavant que no ens portaran més que a un carreró sense sortida

A última hora de diumenge l’Ana Pastor entrevistava un home a peu de carrer, després que hagués votat 'no' a la independència. Va explicar que era andalús, casat amb una catalana i amb dos fills catalans i amb la veu trencada va expressar la seva impotència. Deia que volia defensar la permanència de Catalunya a Espanya però després del que havia passat al llarg de la jornada, “m’han deixat sense arguments”, anava dient.

Durant tot el dia a mi em ressonava al cap una cançó de Raimon que deia “al meu país la pluja no sap ploure, o plou poc o plou massa.” Ara potser és un acte de traïció reivindicar Raimon o Serrat, però per mi representa un lligam estret i particular, un fil d’aquells invisibles que vertebren la memòria convertint-la en pertinença. Vaig descobrir el valencià de la mà de la meva tutora de vuitè d’EGB. Parlàvem de sexualitat a l’hora d’ètica i després d’aprendre a posar condons, ens va fer escoltar la cançó 'Treballaré el teu cos', que més que el sexe, canta l’erotisme. La meva tutora va tenir la generositat de compartir amb nosaltres el seu país íntim i així permetre’ns ser d’aquí d’una manera profunda, real.

La meva tutora és independentista. Ella i la seva família ho són des de fa molts anys, des que el moviment era minoritari. S’han mobilitzat sempre amb entusiasme, sense rendir-se mai. Vaig pensar molt en ella abans d’ahir, veient les càrregues policials, patint perquè el seu sentiment, com el de tants altres catalans, és legítim i no mereix la resposta contundent d’una sector de la policia que se sol emprar en cas de disturbis.

Penso en la meva tutora però també penso en l’home andalús a qui se li trencava la veu. Els que hem tingut el privilegi d’anar una mica per Espanya degut a la nostra feina sabem que ni el Govern de Rajoy ni el PP representen la majoria de la població com també sabem que aquí hi ha qui vol la independència i qui no.

Crec que som molts els qui voldríem un debat serè i assossegat sobre el pros i contres de la secessió, que en poguéssim parlar sense cops de porra ni fugides endavant que no ens duran més que a un atzucac. El convençuts em reiteren que no els han deixat altre camí, però no crec que saltar-se totes les garanties democràtiques permeti el que és absolutament imprescindible si es vol constituir un nou estat: el consens entre els seus ciutadans. El Govern sap perfectament que molts catalans no s’han sentit interpel·lats, que no té prou legitimitat per proclamar una DUI. El president espanyol tracta Catalunya com un cos estrany però això no legitima que aquí s’acabi fent el mateix amb part de la ciutadania.

Mentrestant, tant per a l’andalús com per a la meva tutora, al meu país segueix sense saber ploure.