Desafiament sobiranista
Contra el pessimisme
Els dos bàndols es presentaran al camp l'1-O. Però el partit no es jugarà per falta d'acord en les regles de joc. Es produirà un 'empat'
No pretenc banalitzar la situació que es produirà el pròxim 1-O. Però tampoc dramatitzar-la en excés. Senzillament, em resisteixo al pessimisme imperant i a les retòriques de xoc de trens i similars. Crec que diumenge que ve veurem un exercici d’autocontenció i prudència, tant per part dels ciutadans que volen votar com dels funcionaris públics que estan obligats per mandat legal a no permetre-ho. El meu intenta no ser un optimisme babau, sinó, en tot cas, un optimisme escèptic, basat en dos supòsits de comportament racional, tant per part dels ciutadans com per part dels dirigents independentistes.
No penso que els voluntaris que en principi han de formar part de les meses, ni els ciutadans que volen votar, protagonitzin diumenge que ve cap mena de moviment de força contra els funcionaris que vigilaran els centres on es pensava portar a terme la votació. Possiblement, això sí, veurem cues davant d’aquests centres que serviran per manifestar el desig de votar i per poder mesurar la intensitat d’aquest desig.
Aquesta creença es recolza en la meva convicció que els impulsors del procés independentista –especialment els dirigents de l’Assemblea Nacional Catalana– són conscients tant de la importància que té com del caràcter pacífic del seu moviment. I saben que si aparegués alguna classe de violència des de dins, el primer perjudicat seria el procés mateix.
Si se’m permet la metàfora, si es tractés d’un partit (més de rugbi que de futbol), el referèndum de l’1-0 no es jugarà. Els dos bàndols es presentaran al camp. Però el partit no es jugarà per falta d’acord en les regles de joc. Es produirà un 'empat'.
El risc es troba en l’endemà. En concret, en quina serà la decisió que adoptarà el Govern català i, en particular, el seu president sobre si fer o no una declaració unilateral d’independència a l’estil de la de Companys el 6 d’octubre del 1934. La lògica d’acció reacció que ha dominat la política des de l’aprovació per part de la majoria independentista de les lleis del referèndum i de la desconnexió –trencant totes les regles i formes parlamentàries de la democràcia representativa– ens condueix a concloure que molt probablement es produirà aquesta declaració.
Però s’ha de deixar un espai al possibilisme. Els dirigents polítics –i vull creure que també els dirigents independentistes– són racionals. Aquest càlcul racional els farà veure que una declaració unilateral malgastarà el capital de suport social aconseguit fins ara.
Notícies relacionadesLa democràcia pluralista no és el resultat d’un consens previ entre les forces oposades sobre els valors bàsics. És el resultat d’un empat entre grups que anteriorment van estar agafant-se pel coll però que, finalment, van haver de reconèixer la seva incapacitat mútua per dominar. El meu optimisme escèptic es basa en l’esperança que tots dos bàndols sabran extreure’n aquesta lliçó.
¡Qui ho sap, potser acabem escoltant el vell lema de «llibertat, amnistia i estatut d’autonomia»!
