Jerarquia, subordinació i obediència deguda

Crec en les persones que són fidels a la seva paraula, als seus compromisos. M’inspira confiança el professional que posa el seu rigor, dedicació i integritat en el seu exercici professional, de vegades fins i tot en detriment dels seus propis desitjos, els seus pensaments, o les seves eleccions, perquè no decideix ell, sinó que s’ha d’entregar al deure. I aquest deure és el que tots els components de les Forces i Cossos de Seguretat, de l’Estat o no, adquireixen quan en la seva jura del càrrec, després d’adquirir la condició de funcionari, prometen o juren la defensa de la Constitució espanyola i el compliment de la llei. Aquesta mateixa Constitució que en el seu article 14 proclama la igualtat davant la llei de tots els ciutadans i la no discriminació per les seves opinions diferents.

De la resta del compromís amb l’ordenament jurídic, em vull centrar en la llei orgànica 2/86 de les forces i cossos de seguretat que, a més a més de tenir en compte uns principis bàsics d’actuació que es fonamenten en «actuar amb absoluta neutralitat política i imparcialitat» i amb «integritat i dignitat», remarca la importància de la subjecció –sempre dins de l’exercici professional–  als principis de jerarquia i subordinació, especificant que «l’obediència deguda en cap cas podrà emparar ordres manifestament il·legals» (il·legal, lògicament, és contrari a les lleis. Justament a aquestes que estic esmentant aquí). 

La bellesa i l’eficàcia d’una llei es troba en la seva finalitat per atorgar als ciutadans un clima de calma, de tranquil·litat i de seguretat quotidianes, generant un entorn tranquil i lliure d’hostilitats, que garanteixi una convivència pacífica entre ciutadans amb diferents pensaments, diferent cultures, opinions o també religions.  Criteris comuns

Criteris comunsPer regular aquesta convivència són necessàries unes directrius, les lleis. La culminació d’aquesta llei orgànica 2/86 es troba a buscar com proporcionar aquesta harmonia mitjançant uns principis bàsics d’actuació idèntics i uns criteris estatutaris comuns que es basen en la cooperació recíproca i coordinació orgànica dels cossos policials.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El dilema ètic es troba present, doncs, en la manera com complim els nostres compromisos. ¿Qui és més important, l’altre, el seu pensament, la seva visió… o jo, les meves idees, els meus punts de vista? En l’àmbit privat no pots ser honest amb els altres si abans no ho ets amb tu mateix, però en l’àmbit policial i en el professional cadascú es deu a les responsabilitats i obligacions adquirides. 

I arribats en aquest punt, jo penso el mateix que Evelyn Beatrice Hall (que no Voltaire): «Estic en desacord amb el que dius, però defensaré fins a la mort el teu dret de dir-ho», encara que això de vegades vulgui dir protegir un violador d’un linxament, el dret de la intimitat i la pròpia imatge d’un pederasta o fins i tot la integritat física d’un terrorista.