Anar al contingut

DEURES ESCOLARS

Matemàtiques estiuenques

Care Santos

L'estiu torna a ser ple de bases per altura, funcions, fraccions... Són una mica més suportables que abans, ja que no soc jo qui les ha d'estudiar, sinó la meva filla

Matemàtiques i estiu. Durant una bona part de la meva vida acadèmica van ser inseparables. El mandrós mes d’agost per a mi estava sempre amanit amb equacions, àrees, integrals, derivades o el que calgués. Tot fins que va arribar sant tercer de BUP (una cosa així com l’actual primer de batxillerat) i em vaig divorciar per sempre de les matemàtiques per convertir-me en una d’aquelles friquis que disfrutaven estudiant grec i llatí.

La meva poca traça amb les matemàtiques arribava a extrems mai vistos ni pel professorat més expert. El bon senyor Colomer, per exemple, em va confessar després de corregir els meus exercicis d’estiu, requisit indispensable per optar a l’examen del setembre, que no n’havia resolt correctament ni un. Dels cent. Abans d’aprovar-me em va fer jurar que no estudiaria mai una carrera científica. Ho vaig jurar i ho vaig complir.

Aquells anys d’estius matemàtics, vaig tenir diversos professors particulars. La meva incapacitat per comprendre fins i tot la cosa més simple va portar a la desesperació els meus dos germans grans. Fins i tot es va aplicar en aquesta tasca algun nòvio benintencionat, que va obtenir idèntic resultat. Comprendran, doncs, que celebrés de manera molt sonada el dia en què les maleïdes matemàtiques van desaparèixer per sempre de la meva vida.

Ara sé que no ho hauria d’haver celebrat. Han tornat. L’estiu torna a ser ple de bases per altura, funcions, fraccions... Són una mica més suportables que abans, ja que no soc jo qui les ha d’estudiar, sinó la meva filla, però igualment m’aigualeixen els plans i m’obliguen a fer coses que no em venen de gust. En fi. Què hi farem! Fet i fet, una part de la culpa és meva, o del còctel de gens que han fet la meva filla semblant a mi també en això.

L’hi vaig dir fa poc a la seva tutora, que per aquelles casualitats de la vida va ser companya meva des de pàrvuls fins a COU. «Pobreta, ha heretat la poca traça de la seva mare». Però ella em va tranquil·litzar quan em va contestar, amb demolidora sinceritat: «Ui, no. Costa molt atrapar-te en aquest aspecte. No et preocupis: la teva filla és millor que tu».