Les lliçons de l'última recessió

Guardioles per a educació i sanitat

Les despeses socials no poden seguir depenent dels vaivens financers i de rescats bancaris

3
Es llegeix en minuts

Més de 50.000 persones es manifesten a Barcelona el Dia del Treball / RICARD FADRIQUE

Escric aquest article a Santander, en els cursos d’estiu del palau de La Magdalena. He vingut a parlar de respostes a la desigualtat, a la pobresa i a la falta d’oportunitats. Però en el col·loqui algunes preguntes són sobre Catalunya i el moment gairebé pre-revolucionari, més que sobiranista, que està vivint. Intento eludir aquesta qüestió a la manera umbraliana: he vingut a parlar del meu llibre, dic. Però no val. De forma amable se m’insisteix a dir si, com a mínim, puc dir si estic preocupat. 

Ho admeto, estic preocupat. Però tinc l’esperança raonable que el sentit comú i la intel·ligència col·lectiva farà que, a partir d’algun moment, puguem compatibilitzar la democràtica aspiració d’expressar les nostres preferències sobre el futur amb el respecte al principi de l’Estat de dret; és a dir, fer-ho de forma legal i acordada. Només així els resultats d’una futura consulta o referèndum seran acceptats per tothom. 

Però, mentrestant, cal ocupar-se dels problemes urgents i quotidians que impedeixen avui a moltes persones exercir els seus drets de ciutadania: la falta d’ingressos per portar una vida digna i tenir oportunitats de millora. 

La idea que he exposat a Santander és que una de les lliçons que hem d’extreure d’aquesta crisi econòmica i de la política de retallades de despesa social (l’austeritat) és que és necessari blindar les despeses en educació i sanitat del vaivé del cicle econòmic. Perquè, tinguin la seguretat, tornarem a veure noves crisis financeres i econòmiques. Però no han de comportar l’impacte que ara han tingut sobre despeses socials bàsiques per a la condició de ciutadania i la dignitat de les persones.

Les revoltes populars del 2011 i les convulsions polítiques que les van seguir van estar directament vinculades amb el malestar social que van provocar les retallades en sanitat i en educació. La seqüència temporal és diàfana. La crisi financera va començar el 2008. Però va ser el 2010 quan la Unió Europea va decidir imposar l’austeritat en la despesa social. El malestar social va explotar els mesos següents. L’argument per justificar l’austeritat va ser el dels excessos del sector públic. Però no era cert, excepte en el cas de Grècia. Espanya i Irlanda tenien el 2007 superàvit pressupostari i el seu deute públic era dels més baixos de la UE. La raó real de la imposició d’austeritat va ser buscar un marge en els pressupostos de l’Estat per finançar el rescat bancari. I per fer-ho calia reduir altres despeses. Però no és propi d’una política decent acceptar que el cost del rescat dels bancs es financi amb retallades de les despeses socials en educació i sanitat, com s’ha fet en aquesta crisi.

La desigualtat venia d’abans de la crisi. Però va ser després de les retallades quan es va produir un viratge en la tolerància social per la desigualtat. Les manifestacions del 15 de maig del 2011 en van ser el senyal més evident. Fins i tot la fundació de l’Assemblea Nacional Catalana havia sigut uns dies abans, el 30 d’abril d’aquell mateix any.

Aquell malestar social tenia tot el sentit. La sanitat i l’educació pública són els dos pilars fonamentals del contracte social de solidaritat entre classes socials i entre generacions construït a Europa després de la Gran Depressió i de la segona guerra mundial. El fonament d’aquest contracte és la promesa d’igualtat d’oportunitats en l’accés a aquests dos béns bàsics: l’educació i la sanitat. L’austeritat va dinamitar aquell contracte social. No han de sorprendre llavors les revoltes populars del 2011. Ni tampoc les convulsions polítiques. La història ens mostra que tota crisi econòmica mal gestionada acaba mutant en una crisi política. 

Notícies relacionades

Però no s'hi val a lamentar-se per la llet vessada. Cal aprendre del que va passar i prevenir. Recordin la paràbola de Josep i el faraó. O la construcció d’embassaments per prevenir els períodes de sequera. L’experiència de la guardiola de pensions ha sigut bona, encara que insuficient. S’ha de fer el mateix amb l’educació i la sanitat. Els instruments per aconseguir-ho dependran dels acords polítics que puguin assolir-se. 

Però l’important ara és crear un estat d’opinió favorable a la idea que els pressupostos per a educació i sanitat no han de dependre de l’erràtic vaivé del cicle econòmic i dels rescats bancaris. Per aconseguir-ho s’han de crear guardioles per a educació i sanitat.