La feina de la dona i la llei fiscal

En aquest article intentaré analitzar si les normes tributàries amb la seva pretesa igualtat formal, al ser aplicades al nostre context social, beneficien, perjudiquen o són neutrals (com haurien de ser) per al 50% de la població, és a dir per a les dones. Em referiré a la regulació de l’opció per la tributació conjunta a l’IRPF, optativa per als contribuents que, formant unitat familiar, vulguin tributar acumulant les rendes dels seus membres. Ja els avanço que la resposta és que la normativa tributària no incentiva la incorporació de les dones al mercat laboral; en realitat, les penalitza. 

    Es reconeixen dos tipus d’unitat familiar: la conformada pels cònjuges, casats legalment, i els fills menors, si n’hi hagués; i la que forma el pare o la mare, amb els fills menors. En la primera modalitat, la base imposable es reduirà en 3.400 euros anuals. En la segona, la base imposable es reduirà en 2.150 euros anuals. Donaré aquí algunes dades numèriques de l’any 2014, últim que ofereix l’AEAT.

1.    L’any 2014 es van presentar més de 15 milions de declaracions individuals (50% per homes i l’altra meitat per dones). La proporció mitjana d’ingressos és similar en homes i en dones (9.000 euros contra 7.200 per activitats econòmiques i 21.200 contra 15.700 per rendiments del treball). Això és rellevant perquè l’IRPF té un tipus de gravamen progressiu, és a dir, que augmenta en la seva quantia com més alta és la base imposable sobre la qual s’aplica.

2. Es van presentar una mica més de 4 milions de declaracions conjuntes. D’aquestes, 3,5 milions pertanyen a unitats familiars de la primera modalitat assenyalada (14% presentades per dones). Per contra, el mig milió restant va ser presentat per indivídues que conformen la segona modalitat, la monoparental. I dic indivídues perquè 379.000 ho van ser per dones (el 76%). 

3. Segons la Memòria de beneficis fiscals del 2014, l’Estat va deixar de percebre 1.800 milions d’euros pels 4 milions de declaracions conjuntes presentades. És el benefici fiscal més car que hi ha a l’IRPF.

Si unim tots aquestes aquestes dades amb el règim assenyalat més amunt, crec que és fàcil treure diverses conclusions.

–La Hisenda pública deixa de percebre una quantitat important per un benefici fiscal que afecta 4 milions de famílies d’un total de gairebé 20 milions de declaracions.

–Com que l’impost és progressiu i l’opció per la tributació conjunta obliga a acumular les rendes, el tipus de gravamen parcial que aplicarem a la part més baixa de renda que s’acumula serà molt alt i, segons hem vist, aquesta serà la part que acumulen les dones, ja que guanyen menys. Es produiria una baixada considerable del tipus d’interès si elles no acumulessin i per això la tributació conjunta és cada vegada més residual.

–No obstant, és clarament beneficiosa per a aquelles unitats familiars conformades per dos cònjuges en què només hi ha una font de renda, ja que es beneficien d’una reducció de 3.400 euros. Tenint en compte que la gran majoria d’aquestes declaracions són presentades per homes (el 86 %), sembla que la llei compensa el declarant home per mantenir la seva dona.

–Les unitats familiars monoparentals, que, com hem assenyalat, estan formades principalment per dones, només es beneficien d’una reducció de 2.150 euros. El legislador no valora la feina que la dona fa a la llar i penalitza la que treballa fora i, a més, ha de costejar les tasques domèstiques (normalment, contractant altres dones).

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

El mateix legislador és conscient d’això i així ho estableix en l’exposició de motius de la llei de l’IRPF assenyalant que «es pot efectuar una menció a l’opció per la tributació conjunta. La política de no discriminació per raó de gènere (…) podria justificar la seva revisió. No obstant, es manté (…)  per evitar nombrosos perjudicats en els matrimonis en què algun dels seus membres no pot accedir al mercat laboral (…)».

¿De veritat aquesta minoria d’unitats familiars de baixa renda justifica un tracte tan discriminatori i paternalista per a les dones? ¿Es pot permetre una economia deixar fora del mercat de treball (o fer-l’hi tan poc atractiu) aquest 50%?