Editorial
Bankia-BMN, la coda de les fusions bancàries
L'operació entra dins de la lògica, però està per veure que impliqui més possibilitats que l'Estat recuperi els diners injectats en els rescats
La recent compra del Banco Popular per part del Santander ha sigut l’últim capítol de la reconversió bancària a Espanya, però quedava una coda –Liberbank a part– que s’escriu aquests dies: l’absorció per la nacionalitzada Bankia del Banco Mare Nostrum (BMN), una entitat menor sorgida de la voràgine de fusions que fa una dècada van acabar amb les caixes d’estalvis (Caixa Penedès va formar part de BMN durant uns quants anys). L’operació entra dins de la lògica de la racionalització del mercat bancari espanyol, i el més positiu és que denota vigor per part de Bankia, una entitat que ha estat a l’ull de l’huracà des de la seva fundació el 2010 sota la presidència de Rodrigo Rato. A l’altre platet de la balança s’hi ha de situar el cost que per a l’erari significarà l’operació: d’entrada, 1.106 milions d’euros a sumar als desemborsats fins ara en rescats bancaris, si bé la xifra definitiva dependrà del preu a què, al seu dia, es privatitzi Bankia, erigida en la quarta entitat financera espanyola. El ministre d’Hisenda, Luis de Guindos, assegura que la fusió de Bankia i BMN crearà una sinergia que permetrà a l’Estat recuperar gran part dels diners injectats en aquestes entitats. Caldrà esperar que el temps avali o desmenteixi aquest optimisme, però els ciutadans tenen motius sobrats per ser escèptics, perquè fa menys de dues setmanes el governador del Banc d’Espanya donava per perdudes el 78% de les ajudes a la banca, ni més ni menys que 60.000 milions d’euros.
