Que rebroti la vida

Quan me’n vaig anar de casa dels meus pares, el primer tuguri que vaig poder llogar era al costat de la presó Model, una mola cantelluda en un racó del barri com una olla a pressió, com una aranya anòmala de sis potes. Els veïns acceleràvem el pas al voltant de Rosselló, Provença, Nicaragua i Entença, més per incomoditat que per recel. Transitar pel perímetre de la presó, la lleugeresa de baixar a comprar el pa o el simple gust de fer una volta s’assemblaven excessivament a devorar un pollastre davant dels nassos famèlics de Carpanta; la frontera entre el fora i el dins era massa difusa.

A vegades, es veien mitjons desmaiats als barrots de les finestres i, a segons quines hores, els familiars –mares, germanes, nòvies, paies i gitanes– es comunicaven amb els reclusos a crits des de la vorera. De tot això ja en fa una bona estona. Va ser abans de la fanfàrria olímpica, en els anys dolents de la massificació i els motins, quan la rumba taleguera posava música als estralls del cavall. La droga es llençava a l’interior des del carrer, lligada a un glaçó de gel que donava el pes necessari a l’arc de la paràbola i després, quan la calor el desfeia, les paperines queien des de la xarxa metàl·lica al pati del penal com fulles innocents a la tardor. La trena, el maco, la presó, la garjola... Un univers molt diferent de les presons de l’enginyeria financera.

Amarada de mort

La presó és tan sols temps d’espera per recuperar la llibertat, i em temo que el de la Model mai ha sigut modèlic. Ahir, més d’un segle després de la seva inauguració, el 1904, es va tancar un centre que s’hauria d’haver d’haver tancat fa com a mínim 30 anys. Penso sobretot en la mort que amara els seus murs, en els centenars d’ajusticiats a garrot vil, des dels primers anarquistes, els represaliats pel franquisme i fins a l’últim dels executats, Salvador Puig Antich, el 2 de març del 1974. A les sis d’aquell matí, quan les van fer fora del recinte, les seves germanes van esperar al bar Modelo que el cotxe fúnebre tragués el taüt per la porta de la presó; el bar era just al davant, i fa poc va tancar per jubilació.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

El final desitjat obliga, no obstant, a seguir alerta sobre el futur d’un solar immens, l’equivalent a dues illes de cases. Un pastís massa temptador a l’Eixample i en ple apogeu de la gentrificació, aquest procés pervers que significa fer fora els veïns de tota la vida perquè arribin els de la bitlletera cruixent; ja coneixem l’estafa de les requalificacions, l’engany de buscar la piloteta a sota el gobelet. 

La Model pertany a la ciutat i a la seva memòria. Una altra cosa serà com es transforma. ¿Guarderies? ¿Una residència per a gent gran? ¿Una biblioteca? Costa d’imaginar aquests usos en un espai d’angoixa, però que parlin els bons urbanistes; m’inclino per tallers per a artistes i un immens pulmó verd del qual està tan mancada la ciutat, un bosc urbà, com plantejava fa uns dies l’arquitecta Olga Guday en aquestes pàgines. I que rebroti la saba de la vida on hi va haver mort.