La tempesta perfecta

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp38777173 members of iranian forces take cover during an attack on the170607201301

zentauroepp38777173 members of iranian forces take cover during an attack on the170607201301 / HANDOUT

El doble atac de l’Estat Islàmic a Teheran agreuja la inestabilitat al golf Pèrsic, alimenta l’escalada de la tensió i posa en primer terme la pugna històrica entre sunnites (Aràbia Saudita) i xiïtes (Iran) per l’hegemonia regional. Després de la ruptura de relacions amb Qatar de la teocràcia saudita i els seus aliats, tot imprevist és possible, inclosa l’extensió de la guerra del califat (sunnita) a la república dels aiatol·làs. Però el factor religiós no ha d’induir a error: la influència i el poder al Pròxim Orient és el que està en joc per enèsima vegada sota la influència de la guerra de Síria, el viatge de descoberta de Donald Trump a la península Aràbiga i la subjecció cada vegada més gran d’Egipte als designis saudites.

Cada actor polític suma un nombre considerable de contradiccions en les seves aliances, tret de l’Estat Islàmic (EI), teòricament combatut per tothom dins i fora de l’orbe musulmà, i decidit a atacar en qualsevol lloc. Al mateix temps, països no àrabs com Turquia l’Iran troben la millor de les ocasions per treure partit de la situació –ho intenten, almenys– cada vegada que la Lliga Àrab es divideix en faccions, situació  bastant freqüent. Aquest és l’escenari d’avui: dos governs que representen el triomf d’un islamisme polític de base nacionalista, el turc i l’iranià, recolzen Qatar, acusat de connivència amb el terrorisme, i, al mateix temps, el terrorisme global de l’EI castiga el règim dels aiatol·làs, la rehabilitació del qual compta amb la simpatia de Qatar des que va renunciar a desenvolupar un arsenal nuclear.

Els riscos

Notícies relacionades

Aquest encreuat o laberint està prenyat de riscos en un escenari sumit en una tragèdia quotidiana. La perpetuació de la guerra a Síria, la pervivència de l’Estat Islàmic malgrat tot –la batalla de Mossul–, la debilitat del règim iraquià i la implicació de tercers en qualsevol lloc alimenten la inestabilitat en diverses direccions en la mateixa o superior mesura que l’absència d’intermediaris lliures de sospita. N’hi ha prou de recordar les reiterades acusacions de finançament encobert d’Al-Qaida dirigides en el passat contra l’Aràbia Saudita per calibrar fins a quin punt el rei Salman està o no moralment legitimat per demanar comptes a Qatar; només cal evocar el suport saudita al cop d’Estat del general Abdul-Fatah al-Sissi a Egipte per acollir idèntics dubtes. N’hi ha prou, en definitiva, de remetre’s al suport dispensat per l’Iran al president sirià, Baixar al-Assad, per concloure que tot té cabuda en aquesta tempesta perfecta.

Alguns 'think tank' van sostenir en el passat recent que el Pròxim Orient s’havia acomodat a una crisi crònica o de llarga durada –guerres incloses–, sorgida arran del fracàs de les primaveres àrabs, recolzades per cert per Qatar a través de la cadena Al-Jazira. Aquesta acomodació va ser un miratge: el que s’ha produït en realitat és un agreujament de les rivalitats regionals de llarg recorregut amb el factor afegit de la prèdica califal, que capta adeptes sense treva, enterboleix l’islam i estimula el xoc entre governants musulmans.