TU I JO SOM TRES

Per fi la realitat i no el 'reality'

2
Es llegeix en minuts

Tu i jo som tres. Per Ferran Monegal. 20170530 / periodico

Això sí que es podria qualificar d’experiment sociològic, net, sense trampes, i no les martingales de 'Gran Hermano' i les seves adulterades variants VIP o 'Supervivientes'. Parlo d’El puente (#0, Movistar+). Hem assistit a una arrencada excel·lent. Sobretot ens han ensenyat que un altre tipus de 'reality' també és possible. És més, jo no en diria 'reality', que és una paraula que T-5 ha pervertit des que va inventar les 'ratomàquies'. Jo en diria 'televerité', en homenatge a allò que ens ensenyaven a 'Cahiers du cinémà', fa gairebé 60 anys, quan ens parlaven amb devoció de Louis Malle o de Jean Rouch. Aquest 'El puente' que hem vist, almenys en la seva primera entrega, ha sigut d’entrada un cant a l’elegància narrativa. El llenguatge de la càmera –seguint la millor escola de cine–, el tractament del color, la recerca del perfeccionisme visual i la presentadora, Paula Vázquez, que només surt quan cal, exactament quan cal per fer bé la seva feina de narradora i no de posturista en biquini. ¡Ahh! Quina delícia, quin descans, quin contrast amb el que ens havien acostumat 'malgré-nous'.

Notícies relacionades

Quinze criatures en una cabanya, envoltada de bosc, al costat d’un llac. Gent normal i corrent. Un bomber, una actriu, un bohemi, una militar... No es coneixen de res en absolut. El destí els ha ajuntat per protagonitzar una aventura: construir un pont de 300 metres amb troncs i cordes, per poder arribar a una illa al mig del llac on hi ha la recompensa: 100.000 euros. La casa on viuen no és la gàbia de Guadalix. No els racionen el menjar. No hi ha càmeres al vàter ni a la dutxa. No els exciten perquè s’embranquin en baralles i s’arrenquin el fetge els uns als altres. Tampoc hem vist els pares i les mares de la mà de la presentadora, passant vergonya pública assistint a les maniobres genitals sota els edredons. És a dir, que els experts diran que això d’'El puente' és una bírria perquè hi falta l’essència del 'reality show'. Jo, com a espectador, ho agraeixo molt. Allò altre ja sé de què va. Fa 17 anys que m’ho empasso, que ens ho empassem. Ara hem vist que no cal falsejar la realitat per atraure la nostra atenció. És una convivència en què la vida flueix, discussions incloses. Però sense manipular ni forçar. Almenys aquesta és la impressió que ens han transmès.

Té mèrit que sigui la productora Zeppelin –la que construeix GH i GH VIP– la que hagi elevat la idea de reality a categoria comestible.