El Barça es nega a envejar el Manchester United

Encara que en aquesta temporada perdedora els hagi passat de tot, ni tan sols els culers més resultadistes es canviarien ara per aquells seguidors del Manchester United que tant celebren la victòria en la insignificant Lliga Europa. I si alguns poguessin tenir dubtes, en tindrien prou de mirar la banqueta dels britànics per aclarir-los, perquè hi veurien a l’insuls Mourinho movent els fils del Manchester menys atractiu de la història, si és que no havien deduït la seva menyspreable presència veient el joc miserable que va desplegar el seu equip davant els onze nois aprenents de l’Ajax en la final de la competició.

La veritat és que Mourinho a vegades aconsegueix títols, com ha passat aquesta setmana. Però cap barcelonista aspira a aconseguir res (excepte, potser, en un partit al Bernabéu) si el preu és practicar el futbol-merdeta que ell inculca als clubs que el fitxen. Gran solidesa defensiva, això sí, ja que Mou sap ensenyar les més modernes tècniques de l’art de la destrucció; ordenades barreres consecutives de contenció escombrant jugades i cames, i confiança absoluta que cada partit ofereix alguna possibilitat pròpia de gol pel fet que si els seus onze jugadors passen noranta minuts sobre el camp és matemàticament impossible que no passi alguna pilota per la seva zona d’atac, encara que sigui per simples refusos en llarg dels que s’afanyen al darrere per intentar evitar que els adversaris juguin.

La final contra l’innocent Ajax, que malgrat les seves alegries tècniques i l’empenta de mitja dotzena de jugadors que estan creixent cap a un futur important, no va valer res. Avorrida i desconcertant. Qualsevol equip de nivell mitjà de la Lliga espanyola se l’hauria emportat. Ho va fer el Manchester amb deixadesa. A Pogba, el fitxatge més car de la temporada, Mou el va fer deambular sense cap missió important, encara que va marcar el primer gol --el decisiu-- de rebot. Va ser una diana de sort com moltes de les que marcava i marca encara el més lleter dels exequips de Mourinho. Va resultar un gol tan casual i banal que el portuguès no va moure ni una cella i va continuar assegut a la banqueta: per la seva experiència sap que no totes les pilotes que entren en una porteria mereixen aplaudiment. Després, a partir d’aquell moment, desplegament d’ofici dels futbolistes desaprofitats pel portuguès buscant conservar i fins i tot ampliar l’avantatge quan l’Ajax, desesperat, va decidir atacar amb deu. Per arrodonir-ho, molta cara dura al final (que va incloure que el tècnic es tirés per terra per arrebossar-se d’herba) per celebrar la victòria en una competició que ja havia confessat que menysprea, però que va salvar el seu any i li va donar el plaer de millorar el no res aconseguit per Pep Guardiola, el seu envejat referent.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

El Barça no ha fet gran cosa aquest any. Luis Enrique va ser incapaç de concretar en grandesa la capacitat de futbol que hi havia al cervell i les cames de Messi, Neymar i els altres els seus jugadors. Però almenys ha jugat (encara que hagi sigut amb certa discontinuïtat) a futbol de debò. I fins i tot hauria aconseguit el títol de la Lliga si els arbitratges haguessin jugat una mica menys contra ell. I reitero que la immensa set de títols que té el barcelonisme no s’hauria satisfet amb una Lliga Europea guanyada a l’estil Mou. Potser hauria aclamat aquell títol menor l’absurda grada d’animació del Camp Nou, però els barcelonistes de debò volen futbol autèntic i saben que els aplaudiments i les animacions comprades distreuen però no signifiquen res. 

Aquell mateix barcelonisme seriós fins i tot estaria disposat a obrir el meló del debat sobre si el que fan els equips de Mourinho es pot anomenar realment futbol. El diccionari pres al peu de la lletra diu que sí, que es diu futbol tot el que fan onze paios en calça curta perseguint una pilota entre dues porteries reglamentàries en un terreny de joc. Però fins i tot en temporades perdedores com aquesta els barcelonistes no sectaris consideren que el verdader futbol és una altra cosa. El coneixen, l’han  vist, saben com mou els cors, i encara que falti molt ja estan esperant l’arribada del pròxim mes d’agost per tornar a palpar-lo i oblidar-se d’aquesta temporada.