ANÀLISI

L'hora de l'autocrítica i l'acció

En la setmana de l'aniversari de Wembley, seria imperdonable tornar als vicis del perdedor

2
Es llegeix en minuts
L'hora de l'autocrítica i l'acció

ALBERT GEA

Ni dos minuts va durar la quimera. El destí hi estava en contra i es va entossudir a demostrar-ho ben aviat. Luis Hernández –procedent del planter del Reial Madrid, per cert– va propinar el més horrible dels rebutjos per deixar en safata el primer gol de Cristiano Ronaldo a Màlaga. Només va durar 97 segons la nit dels transistors, que de seguida es van revelar innecessaris. A continuació van començar a passar coses inversemblants, a manera de resum capritxós d’aquesta absurda Lliga del Barça. Però no les coses inversemblants que calien, com ara un parell de gols de Sandro La Rosaleda, sinó una cosa tan estranya com un parell de gols d’un japonès al Camp Nou, que per més senyes només n’havia marcat un en tot el campionat. Després vam veure Luis Suárez fent tot el contrari, és a dir, malbaratant oportunitats claríssimes; donant la raó als seus companys quan li demanen: no pensis, remata. Si li sobra temps en la jugada, malament. Nervis, imprecisions poc corrents, tebior d’ànim... Hi va haver un estona en què semblava que el que el Barça necessitava era un exorcista. La inspiració se li girava d’esquena i des de Màlaga només arribaven missatges pèssims.

TEMPORADA DESCONCERTANT

En el fons, l’última nit de Luis Enrique al Camp Nou va servir de marc teòric per a la desconcertant temporada blaugrana. Incapaç de mantenir la constància, poc de fiar, a remolc de la seva irregularitat i víctima d’inconcebibles badades davant dels rivals menys difícils. Ahir a la nit el Barça va completar una ratxa de vuit victòries consecutives després d’haver-ho enviat tot en orris precisament a Màlaga. Aquella derrota queda com una cremor d’estómac en aquest desenllaç decebedor. Vuit victòries consecutives d’un mal estudiant que quan va veure venir el suspens va clavar els colzes a la taula, però, ras i curt, ja era massa tard. Ni tan sols l’afició va expressar gaire fe en l’equip ahir a la nit. Fa pensar que amb el títol en joc l’estadi no rebenti amb un ple complet. Una altra nota mental per a la temporada que ve.

El Barça ha batut un rècord de gols  i deixa per a la història el miracle davant Del PSG i la victòria al Bernabéu. Però el regust final és amarg.

Notícies relacionades

El Barça ha batut el seu rècord de gols en una Lliga (116), ha deixat per a la història el miracle davant del PSG i l’enorme victòria al Bernabéu, pòster de Messi inclòs, però el regust no pot ser sinó amarg. Amb el trident, aquella espècie de reclam pop,  no n’hi ha hagut prou, cosa que enfronta la directiva a les decisions més transcendentals dels últims anys. La primera hauria de ser escapar com més aviat millor d’aquest escenari dels 80, és a dir nuñista, que plana sobre el club: ara mateix està agafat a la possibilitat d’un títol menor, la Copa, davant un rival petit, l’Alabès, i pendent que la millor notícia de la temporada arribi per una desgràcia del Reial Madrid en la final de la Champions.

En la setmana del 25è aniversari de Wembley, el millor homenatge seria recuperar el fil amb què es va començar a teixir la grandesa. Es pot perdre una Lliga, però seria imperdonable tornar als vicis del perdedor. Autocrítica i acció.