Els menors i els desnonaments

El problema de la vivenda ha sigut una de les manifestacions de la crisi que ens ha sacsejat en l’última dècada. Va tenir, i té, la seva manifestació més dolorosa amb els desnonaments que pateixen, de forma inclement, els que no poden afrontar les obligacions d’una hipoteca o el pagament del lloguer. D’aquí es veuen abocats a l’exclusió social, a viure en una situació de pobresa, amb molt poques possibilitats de tornar enrere. En els últims anys, la tasca de plataformes antidesnonaments, les mobilitzacions i un canvi en l’actitud de les institucions han frenat un degoteig que va arribar a ser insuportable i que va deixar dures imatges d’una plaga de la nostra societat.

    

Especialment colpidores van ser aquelles protagonitzades per gent gran, persones d’edat avançada desnonades de la seva vivenda. Però el problema també té una altra cara oposada, i menys visible, que és la dels nens i menors. Psicòlegs i especialistes adverteixen del trauma que suposa per a ells aquest abandonament forçat del niu, veure’s obligats a canviar la que ha sigut casa seva. Una cosa que, adverteixen aquests psicòlegs, afecta en més mesura els adolescents que els nens més petits, que no són tan conscients del drama que suposa per a tota la família.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

  

 Evitar que aquesta situació deixi empremta en els menors és una qüestió de complicada solució. I correspon en primer lloc, apunten els especialistes, als pares intentar que es desenvolupi amb la normalitat que sigui possible. Els toca intentar transmetre una imatge de seguretat per evitar que el menor percebi el problema que es viu en el seu entorn més pròxim, i que pot tenir la conseqüència afegida del fracàs escolar. Aquest és un propòsit desitjable, però de difícil concreció perquè aquests pares a qui apel·len són les primeres víctimes de la sensació d’inseguretat, inestabilitat i enorme estrès que acompanya un desnonament. El seu acompanyament, per tant, no pot ser únic, i correspondria a les institucions, al marge de garantir ingressos mínims a aquestes famílies, proposar mesures i recursos a través de programes dels serveis socials per frenar-ne l’impacte. Avui, no obstant, només algunes entitats amb el suport de psicòlegs voluntaris intenten suturar aquesta ferida emocional en els menors. La seva tasca, com en tants altres àmbits solidaris, demana més acompanyament.