Llegir no ens fa lliures

La biblioteca era el meu món i en ella hi descobria tot el que existia més enllà del barri, la família i l’escola. Podia fer el que volgués, allà, desafiar totes les fronteres que se m’imposaven a la vida real. Una biblioteca és un espai sense límits. Per això sovint ensopegava amb llibres que no entenia. Però seguia llegint perquè la llibertat també és això, anar més enllà del que en un moment donat, per edat, per coneixement de la llengua, per bagatge vital o cultural pots comprendre. Era una mena d’ambició projectada en la lectura, un esperit de superació que de vegades em comportava moments de gran desànim. No sé a quina edat va ser, però recordo intentar per tots els mitjans esbrinar què li passava al protagonista de 'La magnitud de la tragèdia'. O de què anava 'La insuportable lleugeresa de l’ésser'. En va.

Llegir ens fa més lliures, és cert, però no qualsevol cosa. Ens ho recordava Eduardo Mendoza la setmana passada: es fomenta molt la lectura i poc la literatura. Qualsevol diria, repassant les lectures obligatòries, que el que es vol aconseguir són lectors de llibres juvenils de per vida. I amb tots els respectes per la bona literatura juvenil, que és un començament excel·lent. Però és que molts lectors no passen mai d’aquí.

Notícies relacionades

M’ofens, Uclés

¿Repetirà Moreno la majoria?

L’arrel del problema és creure que llegir, si és una activitat plaent, no pot requerir cap esforç. Només parlant d’esports sembla socialment acceptada la necessitat d’entrenar-se per millorar i esdevenir competents. Però si ens referim a la lectura, llavors no es pot tolerar l’avorriment o la dificultat a l’hora de comprendre, els nombrosos entrebancs que suposa llegir obres de gran qualitat literària.

Llegir ens fa lliures si no és només un entreteniment banal que ens llisca damunt la pell com si res. Llegir, per tal que tingui realment aquest efecte, hauria de consistir en una experiència transformadora com només ho pot ser l’art, hauria de remoure algun punt de la nostra vida interior.