El pes de la guerra civil
L'herència
Morts i desapareguts, encara que ningú els anomeni, habiten entre nosaltres. Els seus fantasmes ens acompanyen
icoy7851159 bombardeo170317170819
Tots carreguem amb ella, encara que no l’hàgim vist mai. No és una ferida com diuen alguns, ni una cicatriu, encara que ens acompanyi sota la pell com una marca de naixement. És molt més que això. Determina la nostra vida comuna, ens predisposa, vulguem-ho o no, a repetir creences i reaccions. Els experts diuen que a Espanya no hi ha ningú que no hagi rebut la seva part, perquè està irresolta. El seu origen ens precedeix. Encara que no fóssim els seus protagonistes, ni l’elegíssim, encara que hagin passat vuit dècades és viva i ens condiciona. Ens la van deixar els nostres pares, que al seu torn la van rebre dels seus. Creiem que està superada, alguns insisteixen que no és necessari parlar-ne i no obstant…
No obstant, cada vegada que en aquest país s’estrena una pel·lícula o es publica una novel·la sobre el tema, les guspires salten. Últimament li ha tocat a Javier Cercas. La seva excel·lent novel·la 'El monarca de las sombras' ha rebut atacs tan furibunds que una no pot deixar de pensar que hi ha molta neurosi al darrere. És interessant seguir les crítiques i el debat, revelen que l’herència està tan viva i present com si seguíssim al 1939. És la guerra civil i totes les idees transmeses de generació en generació, no a base de paraules, sinó de silencis.
Estudis com 'Desenterrar las palabras' de Clara Valverde Gefaell o la compilació d’Anna Miñarro i Teresa Morandi 'Trauma y transmisión' proven que els efectes de la guerra, la postguerra i la dictadura estan actius en la subjectivitat dels ciutadans d’avui, que la nostra convivència i els nostres temors arrosseguen el llast del trauma de la violència suportada pels nostres avantpassats sigui com a perpetradors, com a víctimes o com a espectadors. ¿Com s’ha fet aquesta transmissió si no és parlant? Mitjançant altres formes de llenguatge, el corporal, el dels tabús, el del que intuïtivament comprenem des de petits que no s’ha d’anomenar. Un avi afusellat, una tia represaliada, el veí empresonat, encara que no se’ls recordi, hi són, perquè el que no es diu i no s’elabora queda pendent. Submergit en el fons d’un mar les aigües del qual no es purifiquen mai, en el moment en què són agitades s’enterboleixen. És la memòria inconscient transmesa de pares a fills, de fills a nets. Potser a molts els semblarà bruixeria. ¿Què té a veure amb mi?, diran. S’ofendran i titllaran reflexions com aquesta de creença extravagant, però antropòlegs, psiquiatres, sociòlegs i historiadors ho han comprovat en altres països amb enfrontaments comparables i més consciència, més voluntat de sanar i reequilibrar les forces.
Morts i desapareguts, encara que siguin invisibles i ningú els anomeni, habiten entre nosaltres. Els seus fantasmes ens acompanyen. Si no fossin importants, desmuntar el Valle de los Caídos, la localització i l’obertura de fosses, el reconeixement dels excessos comesos pels nostres avantpassats, no serien assumptes controvertits, s’abordarien i ja està. Però no ho són. La llei de memòria històrica va ser un intent d’assumir aquesta conversa i expressar el que estava reprimit durant dècades, però no es va acabar de culminar. Va acabar quedant-se curta i el Govern de Rajoy pràcticament l’ha desactivat. Però la demanda segueix i, encara que les autoritats no compleixin el mandat, hi ha ciutadans com Javier Cercas disposats a furgar en la seva memòria familiar i a treure a la superfície aquell fang. Encara que faci mal, encara que no sigui bonic de mirar, encara que no n’estiguem orgullosos perquè el que descobrim sigui tot menys noble o heroic.
Notícies relacionades
A 'El monarca de las sombras', Cercas indaga i documenta la memòria d’un oncle avi falangista mort en la batalla de l’Ebre. Alguns han acusat Cercas de feixista, per parlar del seu oncle falangista i intentar comprendre i ordenar fets dels quals amb prou feines havia sentit una cosa similar a una llegenda, com si explicar la mentalitat dels guanyadors fos posar-se de la seva part. Jo alabo el seu esforç, compensat amb el resultat d’una novel·la apassionant. Cercas despulla aquesta herència rebuda d’una família franquista. L’assumeix, en la mesura del que és possible, per poder trencar la cadena de malentesos. No és una cosa que al nostre país abundi. No ens agrada posar-nos a la pell de l’altre. Ens és més fàcil dividir, buscar posicions enfrontades, atacar amb ràbia o defensar-nos amb por. Aquestes actituds, segons els experts, són símptomes característics de poblacions amb dols pendents, que no van superar els seus traumes. Reviure el passat no té sentit si no és per viure millor el present. S’ha de donar gràcies a Javier Cercas per, potser sense pretendre-ho, obligar-nos a parlar d’allò de què no hem parlat prou.
