Llavor
El nou partit d'esquerres encara no té nom, però sí una definició de la Catalunya que vol
jcarbo37987799 comuns170408195606
La megafonia vibra amb Grândola Vila Morena («Terra de fraternitat. El poble és qui manda»), el senyal d’arrencada de la Revolució dels Clavells. Al ritme dels seus compassos, Xavier Domènech i Ada Colau irrompen en l’assemblea d’Un País en Comú. Ni el millor estrateg hauria trobat una imatge més poderosa de futur i esperança que el ventre ple de Colau.
Hi ha dos eixos: el social i el nacional. No n’hi ha més. El procés ha decantat el debat i les majories parlamentàries cap al nacional. Només així s’entenen acords ideològics tan antinaturals com Junts pel Sí i el suport de la CUP. Antisistemes, republicans, conservadors i l’ombra de la corrupció units amb una finalitat. El nou partit d’esquerres és l’oportunitat d’aportar llum sobre les fronteres. Des de les files independentistes s’afanyen a dir-los ambigus. Com si confondre el debat esquerra-dreta, segrestar les propostes reals per futuribles dubtosos i imposar l’emoció sobre els arguments fos un exemple de precisió. Fa anys que estem instal·lats a la Catalunya d’Oz.
El nou partit no té nom, però sí una definició de la Catalunya que vol: una república social que comparteixi sobiranies en un Estat plurinacional. Els seus socis a la resta d’Espanya comparteixen els seus trets. És d’esperar la suma de Podem i no és descartable un front comú amb un socialisme alliberat de llastos. La llavor d’una Catalunya i una Espanya diferents.
