ETA, en l'hora de la capitulació

Per diverses generacions d’espanyols, la presència opressiva i violenta d’ETA ha sigut quasi tan insuportable com la que va provocar el general Franco al llarg de gairebé quatre dècades. L’organització terrorista basca, sorgida el 1959, ha durat molt més temps que el dictador. De fet, formalment encara és viva, però ahir va començar a morir irreversiblement amb l’entrega de les armes a través d’un grup d’intermediaris. Ara sí, desarmada –si no es guarda una inesperada pirueta–, ETA surt d’escena i només falta que decideixi la seva dissolució, fet que podria produir-se en els pròxims mesos.

Han transcorregut gairebé sis anys des que la banda va anunciar el «cessament definitiu» de les seves activitats. Durant aquest temps ha intentat obtenir de l’Estat contraprestacions al seu adeu a les armes, i per això no ha tingut cap pressa especial per consumar l’harikiri. Però ni el Govern ni les altres institucions legítimament constituïdes han atès unes peticions de diàleg que no eren sinó el reflex de la mateixa debilitat d’ETA i de la seva incapacitat per trobar una sortida airosa després d’haver actuat durant dècades sense cap més lògica que la de l’ús de les pistoles i els cotxes bomba. 

829 VÍCTIMES

Des d’aquell alto el foc definitiu, Espanya ha anat oblidant amb accelerada rapidesa la banda, que avui ja sembla una cosa d’un passat remot i no una sanguinària maquinària que el 2010 encara matava: l’última de les 829 víctimes mortals d’ETA va ser un policia francès, paradoxalment el primer assassinat, per part de la banda, d’un agent del país on sempre s’ha resguardat.

Les societats, igual que les persones, fan servir la memòria selectiva per no quedar atrapades psicològicament per episodis dramàtics del passat. Espanya i Euskadi viuen per sort sense ETA, però entre els bascos la ferida deixada pel terrorisme és profunda. Que tots els ciutadans puguin sortir avui al carrer sense por de ser assassinats és un fet extraordinari quan la por ha sigut la norma durant dècades, però fa falta una mena d’exorcisme col·lectiu perquè la pau sigui un valor sòlidament instal·lat en un territori en què la desconfiança i l’odi van ser conducta.

'MEA CULPA' I RECONCILIACIÓ

Perquè Euskadi torni a ser una societat sana és necessari que els que van sembrar el terror i els que els van prestar suport i justificació política entonin un mea culpa que alleugi el patiment de les víctimes. S’han fet passos significatius, i fins i tot gestos emocionants, com la trobada de Maixabel Lasa, viuda del socialista Juan Mari Jáuregui, amb qui va cometre el crim, però hi ha d’haver una palinòdia rotunda d’ETA i el seu entorn pel mal causat. No per donar pas a una venjança tan impossible com intolerable, sinó per la dignitat dels que van patir directament l’ofensa i perquè els seus familiars –de parentiu o afinitat política– puguin suportar millor el dol inacabable per unes morts fruit del trasbals més absolut.

Notícies relacionades

ETA escenifica la seva claudicació després de mig segle de terror

Aquests van ser els principals atemptats mortals d'ETA

Només quan això succeeixi es podrà parlar de reconciliació entre els bascos i que el passat deixa d’estar en el present. Serà llavors quan s’hauran d’afrontar les possibles mesures administratives sobre els nombrosos presos d’ETA que compleixen condemna per vessament de sang. Però en cap cas serà possible –ni aconsellable– cobrir amb el mantell de l’oblit tot l’oprobi generat per l’univers etarra. Igualment, convindrà recordar que si finalment s’ha guanyat la batalla al terrorisme ha sigut per una persistent i eficaç conjunció de la pressió policial contra ETA i l’aïllament polític del seu entorn, no per l’ús de presumptes dreceres al marge de la legalitat, que només van alimentar el victimisme dels victimaris i van degradar l’Estat.

I des de Catalunya s’ha de tenir un record especial, en el moment de la capitulació d’ETA, per als que van patir aquí la seva urpada: des de les víctimes d’Hipercor fins a les de la caserna de Vic i tantes altres, amb particular emoció per a Ernest Lluch, un home bo que simbolitza el que, feliçment, ha acabat succeint: el triomf de la raó democràtica sobre la barbàrie.