Anar al contingut

Editorial

La barra de Macià Alavedra

DAVID CASTRO

La barra de Macià Alavedra

L'exconseller ha confessat que va cobrar comissions il·legals en almenys dues promocions immobiliàries

Un pacte amb la fiscalia ha obligat finalment l’exconseller Macià Alavedra a reconèixer que va cobrar comissions il·legals en, almenys, dues promocions immobiliàries. Amb tota la barra va explicar davant el tribunal que el jutja pel cas Pretòria que ho va fer perquè després de 15 anys com a conseller de Jordi Pujol «coneixia a tothom». Això li va permetre canviar voluntats per afavorir els contractistes. Les paraules d’Alavedra deixen en evidència un dels seus companys al banc dels acusats, l’exsecretari general de Presidència Lluís Prenafeta, que no ha arribat a cap pacte amb la fiscalia. Però també deixen en evidència els governs dels quals va formar part, sempre a les ordres de Pujol. No perquè els delictes ara confessats es fessin des de l’Administració sinó perquè el mecanisme confessat revela una determinada manera d’entendre els negocis, la política i l’Administració pública, en aquest cas la Generalitat. Un patró que desgraciadament es repeteix una vegada i una altra al voltant del mateix Pujol i el que va ser l’antiga Convergència i Unió: Alavedra, Prenafeta, els fills de Pujol, Millet i Osàcar en el cas Palau, el cas ITV o les investigacions de la trama del 3% que es desenvolupen als jutjats del Vendrell. Sempre ensopeguem amb la mateixa pedra: relacions poc transparents entre empresaris i polítics que acaben amb resolucions i adjudicacions públiques aparentment impecables vinculades a comissions que es paguen en ocasions en diner negre –com és el cas d’Alavedra o els fills de Pujol–, amb factures falses –en els de Millet o Oriol Pujol– o amb donatius a les fundacions de CDC –com els que s’investiguen en el cas del 3%–. Els delictes els cometen les persones i no les organitzacions però és evident que al voltant de Pujol hi ha hagut, com a mínim, una cultura de tolerància (quan no d’estímul) d’aquest tipus de conductes. I sentint un altre dels encausats, Luis Andrés García Luigi, del PSC, és potser la mateixa cultura de dirigents d’altres partits. 
    

La lentitud de la justícia i l’acceleració de la vida política converteixen avui la confessió d’Alavedra en un fet extemporani però no per això menys greu i revelador d’una determinada manera de fer política que desgraciadament no estem segurs que s’hagi erradicat definitivament.