Per què soc feminista

Fa aproximadament 20 anys, els mateixos que tenia jo aleshores. En aquells temps treballava a la ràdio. Necessitava confirmar una informació, em vaig dirigir a un polític (d’esquerres per més senyes) que sabia que disposava de les dades que em faltaven i em va respondre que no em podia ajudar però que em convidava a sopar. Li vaig contestar que no volia sopar amb ell, que el que demanava era contrastar una no­tí­cia. S’hi va negar i per més humiliació l’endemà vaig saber que poc després havia trucat a un col·lega d’un diari per donar-li la informació que jo li reclamava. És difícil expressar la ràbia i impotència que vaig sentir. Aquell dia vaig assumir una cosa que ja intuïa. Les dones no naixem feministes, però moltes aprenem a ser-ho perquè ens hi obliguen. Diguin-ne dignitat o supervivència. És una lluita diària, més o menys constant, menys o més intensa. És aquella reunió de treball en què tot són corbates i et pregunten amb qui has vingut (com si tu no poguessis ser per mèrits propis en aquella taula) o aquell pare de l’escola que t’insisteix en com porta la teva parella que ocupis un càrrec que et pren tant de temps o fins i tot aquell fill que et diu que no vol convidar nenes a la seva festa d’aniversari. 

Això no va d’estadístiques

Feminisme és explicar a alguns i algunes col·legues fins a fer-te pesada que s’ha d’acabar amb el llenguatge políticament correcte: no es tracta de «violència de gènere» sinó de terrorisme masclista. Insistir que això no va de debatre sobre estadístiques sinó d’entendre que maten dones per ser dones i que davant d’una barbaritat així no val lamentar-se i encara menys resignar-se. Són assassins i com a tals s’han de denunciar. 

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Feminisme és respectar les mares que volen dedicar-se exclusivament a ser mares però també és exigir que elles i ells respectin les que sovint no passem de ser mares imperfectes. Conec feministes de teta, de biberó i de 'fills, no gràcies', i totes em mereixen la mateixa consideració.

Per cert, al final aquell dia un altre polític em va confirmar la notícia que perseguia sense cap insinuació pel mig. No tots els polítics són iguals. Ni tots els homes.