Si es ven, és art

Cada any visito Arco perquè m'encanta l'art. visito Arco perquèm'encanta l'art.I m'agrada molt del que hi veig. No obstant, també soc molt crítica. Durant anys, Arco ha sigut un immens negoci. No pocs empresaris i polítics corruptes van aprofitar l'opacitat dels comptes de la institució per blanquejar diners. Un amic galerista m'explicava que els seus millors clients estan ara tots imputats en la trama Gürtel. Molts, a la presó.

Un negoci, però no un esdeveniment prestigiós. No està, ni de lluny, a l'altura de les 'big five': Art Basel, AB Miami, AB Hong Kong, Frieze i The Armory Show. Per això, a Arco hi ha 35 galeries que no paguen l'estand. Entre les quals només n'hi ha una d'espanyola: Juana de Aizpuru. La resta paguen 250 euros per metre quadrat. És a dir, els deixem als estrangers venir gratis perquè si no, no vindrien

Entre 500 i 1.000 persones, col·leccionistes, directors de museu, crítics i comissaris, arriben a Madrid convidats per Arco. Amb diner públic, és clar. Un altre cop: els deixem venir gratis perquè si no no vindrien. Les 'big five' no conviden, no ho necessiten.

CRITERIS DE MERCAT

L'art modern es basa en criteris de mercat, que és fluctuant i artificial. S'atorguen a les obres valors artificials: “Si costa una infinitat d'euros, és art”. En un context capitalista l'objecte no és l'important, sinó el que pots demostrar a través de la seva compra. No es diferencia art de consum. Ho va deixar molt clar Frank Lloyd: "Si es ven, és art".

És complicat especular o blanquejar amb obra antiga perquè n'hi ha molt poca. En canvi, d'art contemporani n'hi ha molt. Així que de seguida es crea un negoci. S'escull primer a l'artista, després arriba el comissari i el crític que decideix que l'artista és boníssim. A qui s'hi manifesta en contra, se'l titlla d'inculte i ignorant. És una qüestió dogmàtica: o hi creus o no hi creus, com una religió.

Gran part de l'art contemporani beu de la mateixa mentida social que ha creat l'especulació. Per això a Espanya hi ha tants centres d'art contemporani que van néixer al mateix temps que la bombolla immobiliària. Nombrosos estan tancats o infrautilitzats, amb edificis icònics que llangueixen. El MUSAC de Lleó, el Niemeyer, La Conservera, El Centro Párraga, El Cendeac, la Cidade da Cultura… La geografia espanyola està plena de contenidors que van costar milers de milions d'euros de diner públic, avui buits de contingut. Mostres que s'allarguen, compres congelades, publicacions inexistents.

DESAFIAR L'AUTORITAT

Ramón García, director de la galeria My Name's Lolita , ja va demandar al seu dia Arco (el judici encara no s'ha celebrat): "El comitè de selecció està format per galeries que exposen a la fira, és a dir, que són a la vegada jutges i part, en una fira que es fa en sòl públic i amb diner públic”

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

En aquest context és quan cobra sentit la famosa frase de Duchamp. "Art és el que cadascú decideix considerar com a art”. Que vol dir: si no t'agrada, ho pots dir. Pots desafiar l'autoritat.

Recordem que el Reina Sofia va deixar de comprar a Arco precisament quan es va adonar que al públic visitant el que li agradava de debò eren els 'picassos' i els 'goyas' i no les obres rabiosament contemporànies.