El robatori del temps

Quan un bé cultural és destruït o arrencat del lloc al qual pertany, es diu que és un espoli. Quan el que ens arrabassen és el temps, no hi ha cap terme al Codi Penal. Potser és per això que el nou capitalisme, el neoliberalisme i la globalització s’han posat d’acord per espoliar-nos precisament això: el temps.

El treball i les obligacions ens sobrepassen. Com diuen alguns «no em condeix la vida». És tanta la pressa i la sensació que no condeixen les hores del dia que ha sorgit una indústria paral·lela, la de la calma: ioga, meditació, spas, teràpies diverses. A Espanya, tres marques d’ansiolítics són entre els deu medicaments més receptats. ¿I per què no ens condeix la vida? Ens donem la culpa a nosaltres mateixos, ens diem que no ens sabem organitzar. En responsabilitzem la ciutat massa gran, el nostre pis massa allunyat, el bus molt lent, el nostre cap que imposa la seva maldestra manera de treballar, però les raons no són individuals, sinó estructurals.

Es calcula que un professional al segle XIX treballava unes 20 hores a la setmana. Amb l’avanç de la tecnologia, en comptes de disminuir com preveien els teòrics, les jornades han augmentat exponencialment. Per això el temps no condeix. Però l’angoixant sensació que a la nostra agenda no hi caben tantes coses s’ha aguditzat els últims 10 o 15 anys. ¿S’han adonat com és de complicat organitzar una reunió d’amics? Tothom té embolics, coincidir en dia i hora és un miracle. ¿Què ha canviat? Principalment la nostra manera de treballar. La crisi ha sigut la raó o l’excusa perquè molts treballadors que eren fixos fossin externalitzats, convertint-se en autònoms. Paral·lelament, el que intenta esquivar l’atur no pot viure amb una sola feina precària i mal remunerada, ha de compatibilitzar diverses petites tasques, cada una amb els seus horaris. Les empreses van retallar personal, van ajustar encara més els marges i ens van obligar a pitjar l’accelerador dient-ne eficiència i competitivitat. «Tot costa més esforç», em diu una amiga. Natural, està fent la feina de tres, però ¿es pot queixar? No s’atreveix, sap el fred que fa a fora i que la seva feina, si la rebutja, serà d’un altre. El concepte d’horari és relatiu i la disponibilitat del treballador, gràcies a la connectivitat, ha de ser total, com la nostra entrega a l’empresa. A més a més, aquest anhelat lloc de treball, encara que al contracte posi que és indefinit, estarà sotmès a innombrables vaivens al llarg de la nostra carrera i és altament improbable que on fitxem avui sigui on ens jubilarem demà. Tanta flexibilitat ens està tornant bojos.

És el que sociòlegs i antropòlegs en diuen expropiació del temps. I té conseqüències nefastes per a la gent i fenomenals per a la patronal. Qui no pot planificar perquè no té certeses sobre què farà i a quina hora acabarà, no pot ser amo de les seves accions. Gent que corre d’una banda a l’altra és bastant més fàcil de manejar. Així mateix, qui no té rutina ni repetició difícilment coincidirà en espais i temps amb altres persones amb qui poder conversar, pensar, actuar. S’han perdut ocasions de trobada, han crescut les obligacions familiars i domèstiques, però ha minvat l’ajuda. Fins i tot hi ha una altra indústria que s’encarrega d’organitzar-nos el poc temps lliure que tenim, la de l’oci. Vacances i activitats estan programades i dissenyades per treure el suc s’aquestes hores i rendibilitzar-les com a mercaderia.

Notícies relacionades

Un cop a càmera lenta

Imbecil·litat tipogràfica

Però el temps de lliure disposició és una eina imprescindible per avançar com a persones i com a societat. Quan no tenim temps, hi surt perdent la vida en comú, la confluència amb els altres, perdem de vista la col·lectivitat, el gaudi i la participació ciutadana. Com explica l’historiador colombià Renán Vega Cantor, «la democràcia s’ofega per falta de temps».

I és que per fer la revolució, fins i tot les petites, les personals, fan falta tardes lliures. La conversa, la xerrameca, compartir sense límit experiències i opinions, és potencialment subversiu, com bé saben els dictadors que limiten la lliure associació. Si no parles amb altres, et penses que el que et passa a tu és una cosa excepcional, que ets, fins i tot, un gandul que es queixa per treballar. Expropiar el temps a la població és una arma de desactivació social de primer ordre. Ho han assenyalat molts pensadors en la història recent. El més valuós que tenim no són els diners al banc, és el temps, i ni tan sols som conscients que ens l’han arrabassat.