¿I ara Líbia?

La Unió Europea (UE) fa anys que promou l’externalització del control migratori, és a dir, que els països veïns col·laborin amb nosaltres en la regulació dels fluxos. A efectes pràctics, el que interessa és que treballin amb nosaltres (o per nosaltres) perquè arribin menys immigrants. ¿Com? Readmetent els immigrants en situació irregular, controlant les seves fronteres per evitar que surtin cap a Europa i acollint els refugiats que nosaltres ja no volem rebre. Recordem l’acord amb Turquia (març del 2016) i més recentment amb Níger, Nigèria, Senegal, Mali i Etiòpia (juny del 2016). Ara ha arribat el torn de Líbia.

¿Per què Líbia? Perquè mentre les rutes occidental (amb destí a les costes espanyoles) i oriental (des de Turquia a Grècia i Bulgària) semblen haver-se tancat, la ruta central (des de Líbia fins a Itàlia) continua oberta i va en augment: el 2016 van arribar a les costes italianes 181.436 persones, xifra que significa un increment del 18% respecte a l’any anterior. Amb l’augment d’arribades, han augmentat també les morts: el 2016 es van comptabilitzar 4.579 morts només en aquesta ruta central. Representen el 90% de les morts al Mediterrani d’aquest mateix any.

¿Quina ha sigut la resposta de la UE? Fins ara, bàsicament de control fronterer: el maig del 2015 es va crear l’Operació Sophia per lluitar contra les màfies de traficants. Inspirant-se en l’Operació Atalanta contra la pirateria marítima a l’Índic, aquesta operació ha tingut com a objectiu principal la destrucció de les embarcacions. ¿Resultat? 139 bots destruïts i, encara que no era el seu propòsit inicial, 20.000 persones rescatades. El que l’Operació Sophia no ha aconseguit reduir és el nombre d’arribades. 

És en aquest context en què hem d’entendre la proposta d’acord amb Líbia. En la recentment firmada Declaració de Malta, els membres del Consell Europeu han acordat una sèrie de mesures que, a més de donar continuïtat a la lluita contra els traficants i el control sobre les costes líbies, busquen la cooperació del Govern libi en el control migratori sobre les seves fronteres terrestres i la readmissió i acollida d’immigrants. No és res nou, com dèiem. Però, ¿com es pot plantejar una cosa així en un país amb un Estat fallit i on es dona una violació sistemàtica dels drets humans més bàsics?

Recordem que Líbia es troba enmig d’una guerra civil, amb tres governs rivals competint pel control de les institucions i el territori. ¿Quin sentit té un acord amb un govern que no governa? ¿Com es pot esperar que aquest govern controli les seves fronteres quan no té el control sobre el propi territori nacional? La Declaració de Malta també esmenta la necessitat de formar i donar suport a la guàrdia costanera nacional líbia. Aquest propòsit oblida la seva més que provada complicitat amb els traficants. ¿Com volen que lluitin contra els mateixos amb qui col·laboren?

Recordem també la violació sistemàtica dels drets humans bàsics. De fet, la violència a Líbia és el que ha portat molts immigrants a fer el salt a Europa. Tant és així que un tribunal italià ha donat protecció a ciutadans nigerians que feia temps que vivien a Líbia. Això vol dir que no és solament un país de trànsit, per a molts és també un país d’escapada. Fugen de la violència, la persecució, de violacions i abusos constants. Fugen també, no ho oblidem, dels camps de detenció libis.

Notícies relacionades

Les lluites entre milícies enfonsen Líbia en el caos

Illa, malgrat Sánchez

Tal com han denunciat Human Rights Watch, Amnistia internacional i Metges Sense Fronteres, les condicions als centres de detenció libis són terribles, amb innombrables casos d’extorsió, detenció indefinida, tortura, violació i assassinat. Alguns centres estan sota el control de milícies revolucionàries, sense supervisió del Ministeri de l’Interior i amb un vincle demostrat amb les màfies de traficants. En el seu esgarrifós llibre Traficantes de personas, Loretta Napoleoni explica com els immigrants van i venen de la costa líbia als camps de detenció del sud, capturats i recapturats, venuts i revenuts pels uns i els altres, en el que la periodista defineix com un ritual d’un dia de la marmota sàdic. La proposta de pacte amb Líbia no és res nou. El que deixa clar és que la Unió Europea està disposada a qualsevol cosa, pactant amb un govern que no governa i tornant immigrants a l’infern dels camps de detenció libis, a canvi que –això sí– no segueixin arribant. H

Investigadora sènior del CIDOB i analista d’Agenda Pública.