Quan t'ho diuen

Un dia et diuen que en tens. La paraula càncer en la nostra cultura profunda és sinònim que et moriràs aviat. Per això, més enllà d’una immensa consternació interior, la majoria no sabem quina fer davant de la notícia, especialment si la reps acompanyat. Després et diuen (i si no ets un pessimista nat t’ho dius a tu mateix) que no, que la condemna segura era abans, que ara hi ha possibilitats, que ja ho veurem. Però aquests respirs pesen menys que la nostra cultura profunda. 

Quan t’ho diuen, molts fan una reflexió instantània sobre si has de ser transparent o no, aleshores i a partir d’aleshores. És una decisió personal, intransferible i secreta però poc ferma: encara que optis per ser-ho, sempre hi haurà una certa diferència maquilladora entre el que passes i el que dius que et passa. Perquè quan t’ho diuen dedueixes immediatament que a més de cuidar-te a tu hauràs de cuidar especialment els que t’envolten. Això ja m’ho va anticipar fa sis anys un amic que després se’n va anar.

A VEGADES HO PATEIXEN MÉS ELS ALTRES

Encara que et diguin «tens un càncer», de seguida ho tradueixes per «tenim un càncer», en primera persona del plural. El bitxo també ataca tot el cercle dels que t’estimen, especialment la teva parella, els teus fills i els teus germans de sang o de cor. I descobreixes que també alguns més. Tu poses el cos perquè el remenin a les operacions, perquè li endollin quimioteràpia, perquè protagonitzi les degradacions, però el dolor és intens i compartit. Tant, que a vegades ho pateixen més els altres: gairebé tots tenim a prop gent més sensible o més pessimista o més indefensa que un mateix. No deixa de tenir la seva lògica: tot l’important de la vida és col·lectiu i compartit, i el càncer que portes a dins forma part de la vida.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

No em referiré a la por, ni al coratge, ni al factor sort. En aquests paràmetres cada història és diferent en funció de circumstàncies variables i sovint molt injustes. Però per intentar acceptar el que et passa valen els estratagemes. En aquesta línia, no ometré que a alguns els ha ajudat haver elaborat una petita llista: la llista dels que un no acceptaria sota cap concepte que el que li passa al cos propi ho haguessin de patir ells.

DRET DE TOTHOM A SALVAR-SE 

La ciència (és a dir, moltes persones bones) combat i pal·lia cada vegada amb més eficàcia el càncer. Però potser no tindrem els diners suficients per a aquest futur anunciat en el qual un de cada dos homes i una de cada tres dones en tindran. Per això és estúpid no entendre que per aconseguir una sanitat pública suficient i accessible per a tothom s’ha de recolzar fórmules d’organització social més solidàries que les actuals. Seria monstruós un ¡campi qui pugui! en lloc de garantir el dret de tothom a salvar-se.