16 jul 2020

Anar al contingut

tu i jo som tres

Xavier Sardà, amb una llanterna que dura 1.000 anys (La Sexta).

Una llanterna per a l'eternitat

Ferran Monegal

Parlaven a La Sexta noche (La Sexta) de la caríssima factura de la llum en un país de misèria de salaris com el nostre. Un representant del PP allà present, Guillermo Mariscal, diputat i portaveu de la Comissió d'Energia, trobava la mar de natural el preu d'aquesta factura. I llavors Xavier Sardà es va treure de la butxaca una llanterna. La va accionar prement repetidament un gallet. I va advertir: «M'he comprat aquesta llanterna. He pagat el corresponent IVA. Va amb una dinamo. Dura per sempre. L'he pagat. És meva. I ningú em pot demanar que pagui un impost addicional per tenir-la i fabricar la meva pròpia electricitat. ¿Per què llavors els exigeixen als que tenen plaques solars que cada mes i cada any paguin impostos extres?». ¡Ahh! Aquest cop de Sardà, accionant la humil llanterna amb la mà, i aportant llum, va ser boníssim. Va deixar el públic allà present molt impressionat. El representant del PP, en canvi, va quedar disgustadíssim. Home, l'anècdota és elevable a categoria. La millor manera de potenciar el verb, el discurs, d'un opinador o debatent televisiu, és treure aparells que reforcin els seus arguments. És una estratègia utilíssima. Sardà ho sap molt bé. La tele fonamentalment és imatge, cop visual. Una bona sacsejada, que entri bé pels ulls, deixa el rival fet pols. I provoca un gran efecte positiu entre el públic, a més a més de fer la vetllada més entretinguda. Sardà s'hauria de presentar cada dissabte a La Sexta noche proveït d'algun artefacte. Quan té aquelles saboroses picabaralles amb Paco Marhuenda, per exemple, jo li aconsello que surti amb casc, escut, i un detector de trampetes. Plasmaria d'un sol cop la realitat dels debats televisius d'avui dia, que són trinxeres des de les quals cada un llança projectils. Alguns, que exerceixen d'opinadors per compte aliè, són verdaders artistes de les veritats a mitges. Tramposos.

Xavier Sardà ha trobat en La Sexta noche (també en Al rojo vivo) un lloc interessant. Fa una tasca didàctica amb la qual combrego. M'ha interessat menys la seva pirueta l'altre dia amb Bertín Osborne (Mi casa es la tuya, T-5). Va ser un ensucrat homenatge a Crónicas marcianas. Un meliquisme excessiu. Si les Crónicas... s'haguessin fet a A-3 TV en lloc de

T-5, aquest massatge de Bertín no s'hauria produït. Per sort va aparèixer Boris Izaguirre. El seu despendolat i divertit posturisme va ajudar a desengreixar la mantega.