El dilema català
Referèndum, sí, però de ratificació, no de consulta
L'única solució és que Catalunya voti, simultàniament o successivament, una reforma constitucional i el seu nou estatus sobre el seu ser i estar a Espanya
/
La política a Catalunya està estancada entre dues alternatives impossibles. La primera, un referèndum consultiu que, a més d’unilateral i il·legal, és innecessari i repetitiu; i la segona, una passivitat política negadora del problema que el desafecte amb Espanya i la reivindicació catalanista expressa avui Catalunya.
Parlem clar: la nova convocatòria d’un altre referèndum és purament tàctica, només busca mantenir encesos els motors d’un procés que comença a declinar pel desgast de la seva inviabilitat. ¿És que no sabem ja el que pensa el poble de Catalunya? Ens ho diuen mil enquestes tots els dies. ¿És que no hi va haver un referèndum el
9-N del 2014, en què van votar dos milions de catalans i van respondre a dues preguntes concretes? La il·legalitat de la consulta no va impedir la seva realització, i tothom qui va voler va votar. ¿Per què fer -ne una altra el 2017?
Una vegada més, s’ha d’advertir dels riscos d’aquest tipus de referèndums en què els ciutadans només diuen estar a favor o en contra d’un desig, sense conèixer les conseqüències ni les condicions de la seva materialització. Unes consultes en què ens hem de posicionar de manera simple, binària (sí o no), a dues alternatives extremes, menyspreant un ventall de solucions polítiques intermèdies desgraciadament inexplorades. Privar el poble de Catalunya d’aquestes opcions és un frau antidemocràtic.
Però igual de preocupant és que una majoria de catalans abracin aquesta via perquè no trobin una altra manera d’expressar les seves demandes identitàries i d’autogovern i s’adhereixin a un procés unilateral i rupturista encara que no hi creguin i encara que la independència no sigui la seva opció.
Els responsables d’aquest xoc ens estimbaran a tots. Els primers saben que no hi ha cap possibilitat de conquistar la independència unilateralment, contra Espanya i contra Europa, comptant amb un suport social tan baix, i tenint en compte que aquests suports s’aniran debilitant entre la població al comprovar les greus conseqüències en les seves vides d’una ruptura d’aquestes dimensions en aquestes circumstàncies. Els segons confien que les flames d’aquest incendi s’apaguin en les contradiccions internes d’una política institucional embogida per la seva dependència d’una opció antisistema, per la rivalitat política i electoral entre les forces nacionalistes, i en últim lloc perquè confien que el temps oxidarà els engranatges d’un procés sense avanços i sense destí.
És urgent obrir la via a la tercera via. L’única sortida a aquest carreró passa per obrir una finestra a la reforma de la nostra Constitució que ens doni l’oportunitat de renovar el pacte autonòmic amb Catalunya de manera que la població de Catalunya voti, simultàniament o successivament, tant la reforma constitucional com el seu nou estatus sobre el seu ser i estar a Espanya. Parlaríem en aquest cas d’un (o dos) referèndums de ratificació (no de consultes) de les condicions concretes que regulin tant els aspectes identitaris –simbòlics–,
autonòmics, competencials i econòmics de Catalunya com la Constitució que empara aquest nou estatus.
L’operació és difícil, però és l’única sortida. Requereix que el Govern del PP obri aquest espai i accepti la creació d’una subcomissió mixta Congrés-Senat per abordar aquesta reforma, que prengui iniciatives concretes i ràpides, i que faci una crida a experts i presidents autonòmics a una tasca tan extraordinària com necessària. La gestualitat catalana de la vicepresidenta s’ha de concretar en aquesta plataforma, acompanyada d’altres mesures de pacificació institucional.
La segona condició és la participació dels partits de Catalunya en aquest procés, des d’un esperit constructiu i de col·laboració. La tensió interna entre els partits catalans necessita una clarificació electoral, i tothom creu que arribarà aviat, però abans hauran de decidir qui accepta el desafiament d’aquesta negociació i qui s’arrisca a pactar una sortida diferent de la ruptura independentista.
La tercera condició no és menor. A aquest negoci també estan cridades les comunitats autònomes, noves protagonistes del marc territorial, a les quals no se’ls ha de marginar d’aquest acord general de funcionament del nostre model autonòmic i de solidaritat interterritorial. I, naturalment, en aquest intent hem d’estar, almenys però no sols, el PP i el PSOE. Si algun falla no hi ha pacte.
Notícies relacionadesNo és fàcil, ho sabem els que defensem això des de fa anys, però és la via. Intentar-ho no té desavantatges. El risc del no acord ja l’estem pagant, i les seves conseqüències són dolentes per a tots.
