El misteri Aleix Vidal

Aleix Vidal va gastar totes les celebracions possibles en el gol que va marcar contra el Las Palmas. Potser perquè no estava segur de poder-ho repetir o potser perquè havia acumulat molts agraïments. Va mirar cap al cel, va dibuixar amb les seves mans una L –en referència a Lorena, la seva dona– i una C –per la seva filla, Chloe–, es va picar la zona de l’escut mirant cap al públic, i fins i tot es va espolsar la samarreta en una espècie de ritual amb què semblava voler-se desfer d’algun tipus de malastrugança. Un gest tan misteriós com la rigorosa condemna a què l’ha sotmès el seu entrenador.

Luis Enrique li va fer una creu en el partit de Supercopa al Camp Nou contra el Sevilla. I una ratlla, unes setmanes més tard, en la derrota contra l’Alabès. Des d’aleshores, un ostracisme que vorejava la humiliació. L’asturià va arribar a canviar el sistema per donar descans a Sergi Roberto i ni tan sols li va donar aire quan aquest es va lesionar, apostant per Mascherano i excloent-lo –una altra vegada– de la convocatòria, en el que semblava que era l’estocada definitiva. 

No es pot dir que Luis Enrique hagi tractat amb tacte el cas, encara que tampoc li va tenir en compte unes «oportunes» molèsties que li van impedir jugar la Supercopa catalana. Aleix va aprofitar els tres partits que va tenir al desembre per corregir les seves defectuoses actuacions de principi de temporada. Va semblar que Luis Enrique en prenia nota, però després de les festes va tornar la rutina habitual: la grada. Fora en el primer partit, fora en el segon, fora en el tercer. Fins dissabte, quan va aparèixer per sorpresa a la llista. D’allà a la titularitat, de la titularitat al gol, del gol a la multicelebració amb l’alegria indissimulada de tota la banqueta, fins i tot el tècnic.

EL NOU MONTOYA

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Aleix Vidal pot ser el nou Montoya, que va aconseguir saltar de la grada a la banqueta per jugar alguns partits fins a final de temporada. O fins i tot pot aspirar a convertir-se en el nou Orellana, que –amb Luis Enrique com a tècnic– va passar de ser titular en tres partits durant els quatre primers mesos de competició a jugar-ho tot a partir del gener. 

És la manera de funcionar de l’asturià: sense miraments quan considera que el jugador no li dona el nivell que necessita. Entén que tracta amb professionals i no recompensa actituds o predisposició, sinó rendiment. Però per sort per a Aleix, la seva severitat pot ser reversible. Com el seu amor incondicional. Luis Enrique no es casa amb ningú, ni tan sols amb Rakitic, que sense tanta crueltat, viu ara el revers de la moneda d’Aleix.