Gent corrent
«Ni els interns ni els 'polis' volen ser allà dins»
Alliberat fa poc del CIE, viu en uns llimbs legals. No pot renovar la targeta, però és «inexpulsable».
«Ni els interns ni els polis volen ser allà dins»_MEDIA_1 /
Wilson (nom fictici) va sortir del Centre d'Internament d'Estrangers (CIE) de la Zona Franca el 18 de novembre passat. Aquesta és la seva història.
-Després de 55 dies intern, em van dir: «Recull les teves coses, que te'n vas». Era divendres, cap a les nou del vespre. Vaig tenir la sort que un de la Creu Roja, que encara era allà, em va donar cinc euros per a l'autobús.
-¿Però s'ha aclarit la seva situació?
-Penso que encara estic pitjor. Perquè si m'haguessin expulsat, doncs ja està.
-Està en una espècie de llimbs.
-La justícia em declara «inexpulsable» per una situació d'arrelament, perquè em vaig casar amb una noia que té la nacionalitat espanyola, però no se'm facilita la possibilitat de recuperar el meu estatus de resident.
-¿Té papers?
-La meva targeta de resident no serveix. Em diuen que va ser un error administratiu de la Delegació del Govern haver-me-la entregat. Entre la targeta i l'obertura d'expedient per a l'expulsió va passar una setmana.
-Un embolic kafkià.
-Ni puc treballar ni puc anar-me'n. Si ensenyo la targeta, em diuen que està caducada; si mostro llavors el llibre de família, em contesten que, a l'estar casat amb una espanyola, no poden tractar-me com a immigrant. I aquí comença la desfilada. Al final, és l'Església qui atén persones com jo.
-¿El pitjor de l'estada al CIE?
-Jo sóc diabètic i allà no hi ha dieta. Cada dia, el mateix: sopa de pasta i alguna cosa fregida. La família no et pot portar aliments.
-¿Com són les condicions de vida?
-És una gàbia. Ni els interns volen ser allà ni els polis, que treballen de mala llet. És pitjor que la presó, perquè a la presó hi ha vida. Si vols anar al bany, has de demanar el paper higiènic. Permís per a tot. La tele s'apaga a les 20.30.
-Ja.
-Una vegada van pujar gossos a les habitacions. Dormim sis per cel·la, sense ventilació. Les finestres obren tres dits.
-¿Estan tancats?
-A la nit, sí. Obren a les 8.30. Baixes, prens l'esmorzar i després ets al pati tot el dia. La roba es recull cada dues setmanes per a la bugaderia. Però si hi ha algun conflicte, tots els serveis es restringeixen.
-Durant el temps que va estar tancat, va viure dos motins.
-En veritat, n'hi va haver tres. El més greu va ser el del menjador, que va començar l'1 de novembre a la nit. Van esclatar per l'estretor, la falta d'intèrprets i el desconeixement de la seva situació. Allò es va omplir d'antiavalots, alguns a la teulada.
-Segueixi, sisplau.
-Aquella nit no vaig poder dormir. Ja havia acabat tot i, cap a les tres de la matinada, vam sentir que els feien pujar. Algun plorava i se sentien les plantofades. «T'he dit que no aixequis el cap, plaf».
-Rebobinem. ¿Com va ser la seva entrada?
-El 25 de setembre, quan vaig sortir de la presó de Quatre Camins, després de sis anys de condemna, el funcionari em va acompanyar fins a la porta, on m'estaven esperant dos policies. En comptes d'entregar-me l'expedient de llibertat a mi, l'hi va donar a ells. Em van portar al CIE.
-¿Per què va complir condemna?
-Per droga. Vaig anar a rebre un paquet i la policia em va sorprendre. T'apliquen la pena màxima, com si agafessin un narcotraficant amb el vaixell carregat.
Notícies relacionades-¿Vivia d'això, de la droga?
-En absolut. Jo tenia dos forns i no m'anava malament. Va ser un error, diguem-ne cobdícia, ambició, la idea dels diners fàcils. A l'entrar a la presó, tot això es va perdre.
