Les últimes hores d'Ángel Ron

La caiguda d’Ángel Ron de la presidència del Popular es va forjar en les últimes hores de dimecres a la tarda després d’una guerra intestina larvada en el consell durant mesos. L’operació d’enderrocament la va liderar el mexicà Antonio del Valle, un accionista amb el 4,5% del capital del banc que hi havia desembarcat el 2013. 

Ron ha sigut sempre un home del Popular. Va créixer en el banc amb càrrecs directius a Galícia, Astúries i Cantàbria, i va fer el salt a Madrid el 1998. Quan va ser nomenat president el 2006, després de la sortida de Javier Valls, es va convertir en el més jove a arribar a aquest càrrec de la banca a Espanya amb 44 anys, una lliga en què jugaven Emilio Botín, Francisco González, Isidre Fainé i Josep Oliu. Ser president d’una entitat fundada el 1926 amb el rei Alfons XIII com un dels seus accionistes el va situar en els cercles de poder financers i empresarials, especialment perquè el Popular sempre s’ha caracteritzat per ser una institució eficient, rendible i estable, amb una gran especialització en el negoci de pimes.

Ron va comptar amb el suport de la sindicatura d’accionistes del Popular, un nucli dur vinculat a l’Opus Dei que li va garantir estabilitat en el càrrec, suport en les seves decisions com la compra del Pastor o dues ampliacions de capital per valor de 5.000 milions, i el va blindar davant operacions hostils de compra.

OPERACIÓ CORPORATIVA

El consell del Popular, com els de la resta de les entitats financeres a Espanya, va ser fidel al seu president fins gairebé el final, cosa que va permetre a Ron mantenir la seva màxima, fins i tot en els pitjors moments de la crisi, que repetia com un mantra: «El Popular no acceptarà una operació corporativa en què no mani». Ho deia una vegada i una altra quan les quinieles de fusions amb La Caixa o amb el Sabadell es repetien.

El suport de la sindicatura i d’accionistes de referència com Credit Mutuel (3,95%) i Allianz (3,05%) a Ron es va mantenir intacte fins a l’últim moment per motius poc ajustats als habituals criteris de mercat. Un alt directiu de banca d’inversió de la City de Londres relata que aquesta fidelitat resultava difícil d’entendre quan el banc havia perdut un 98% de la capitalització en borsa des del 2007. El Popular avui val al mercat 3.945 milions d’euros i als analistes internacionals els sorprèn fins i tot que segueixi a l’Ibex 35.

EQUILIBRIS COMPLICATS

Però els complicats equilibris dins del consell i fora, amb el Banc d’Espanya i el Ministeri d’Economia, van permetre que l’entitat, que va passar els últims tests d’estrès de solvència, mantingués Ron a la seva cúpula. Fins que alguna cosa es va trencar dimecres passat. La bretxa la va obrir una consellera independent, també vinculada a l’Opus, però enfrontada al sindicat d’accionistes de referència. La presidenta de la comissió de nomenaments, Reyes Calderón, es va alinear amb els Del Valle i va aconseguir convèncer Credit Mutuel i Allianz que havia arribat l’hora de canviar la gestió de l’entitat que acumula actius danyats per valor de 33.000 milions d’euros.

La que ha sigut vuit anys degana de la facultat de ciències econòmiques de la Universitat de Navarra és especialista en govern corporatiu, a més d’escriptora de novel·la negra. Sabia perfectament que a Espanya no es canvia un president d’un banc sense el coneixement del Banc d’Espanya i del Govern, o més aviat, sense el seu beneplàcit.

Dimecres, Calderón va mantenir un contacte amb el governador del Banc d’Espanya, José María Linde, i li va transmetre que Ron havia perdut el suport del consell d’administració i que la lluita interna podia acabar perjudicant la solvència i la credibilitat del banc, segons han confirmat fonts del Popular, mentre que el supervisor ha declinat fer comentaris. Va fer el mateix amb el Ministeri d’Economia dirigit per Luis de Guindos, segons relaten fonts pròximes. Des de les dues institucions es va escoltar la seva versió i es va decidir no prendre-hi partit. Ron es va quedar sol i va ser en aquest moment quan va fer un pas al costat i va acceptar la seva retirada. Es va convocar un consell extraordinari per al mateix dijous en què es va proposar la seva destitució per Emilio Saracho.

LA COMPRA DEL PASTOR 

El Popular no ha aconseguit pair diversos dels errors en què va incórrer en els últims anys. El primer va ser llançar-se a la inversió en el sector del totxo en el moment més alt del cicle, el 2006, pagant preus elevats i assumint grans riscos. El segon es va produir el 2011, ja sota la presidència de Ron, quan el banc es va llançar a comprar el Pastor, pel qual va pagar 1.300 milions d’euros. Ho va fer a pulmó, sense ajudes públiques de cap tipus i pagant un sobrepreu, mentre que altres bancs com el Sabadell aconseguien la CAM amb ajudes milionàries.

Notícies relacionades

Regeneració democràtica: què com i amb qui

La jugada que mereixem

El mexicà Antonio del Valle ha defensat en els últims mesos la necessitat d’obrir el banc a operacions corporatives que augmentin el valor per a l’accionista. El sector travessa un moment especialment delicat pels tipus d’interès en el 0%, l’encara baix consum, la purga inacabada de la morositat i el canvi tecnològic. Amb el canvi de Ron, el panorama dels gestors de la banca ha canviat dràsticament a Espanya.

Ana Botín va substituir el seu pare quan aquest va morir, Isidre Fainé s’ha retirat de la presidència de CaixaBank sent rellevat per Jordi Gual, Ignacio Goirigolzarri va tornar a la banca comercial per rellevar Rodrigo Rato a Bankia, i Saracho serà ara el nou president del Popular. Fonts del sector asseguren que el que ha passat al Popular aquesta setmana marca un abans i un després en el sector. L’aposta per un perfil més financer i amb visió de mercat com és Saracho apunta que ve una etapa en què les operacions corporatives tornaran a escena. Serà quan les valoracions i la situació política ho permeti. I quan la necessitat pressioni.