Presumpció d'innocència i dret a informar
Al tractar la informació, el periodista ha de respectar el doble dret a l'honor i al judici just de l'acusat
abertran35948110 madrid 18 10 2016 juicio al pederasta de ciudad lineal en161018105029 /
Hi ha dues coses que un periodista no ha de fer mai quan informa sobre un judici. La primera és que no ha d’afirmar rotundament la culpabilitat d’una persona investigada. No ho pot fer, simplement, perquè no és cert. Serà culpable quan així ho declari un tribunal en sentència ferma. Abans, no. I quan s’imputen a un tercer conscientment fets falsos, se’n lesiona el dret a l’honor. Per això, al col·locar la paraula presumpte, un periodista el que aclareix és que la persona de qui parla encara no ha sigut condemnada. Potser no ho serà mai.
L’altra cosa que no pot fer és actuar amb mala fe. L’informador té certs «deures i responsabilitats». Ha de transmetre informació «adequada i confiable». Això és: contrastada; presentada amb lleialtat respecte als afectats i respecte als ciutadans; sense convertir un delicte i el seu judici en un espectacle ronyós i morbós; respectant els drets i el dolor de les víctimes, dels seus familiars, especialment, dels menors; i sense mirar de condicionar l’actuació dels jutges, amb el propòsit de no afectar-ne la imparcialitat.
NARRAR I OPINAR
Ara bé, el que sí que pot fer un periodista és narrar i opinar sobre els fets i les persones que envolten la comissió d’un delicte. No només ho pot fer, sinó que ho ha de fer. Si els fets han sigut comprovats amb diligència (cosa diferent que els fets hagin sigut provats en un judici penal) i les opinions abocades són raonables i connectades amb aquests fets, la llibertat del periodista és màxima.
Un periodista està subjecte per la bona fe i el respecte a l’honor d’altri. El dret a la presumpció d’innocència subjecta a l’Estat, als seus funcionaris i, especialment, als jutges. No als ciutadans. Aquests formen el seu propi convenciment de manera diferent de com es forma en un procés penal. La culpabilitat penal s’estableix a partir de les proves aportades en un judici amb totes les garanties. Si les proves no es van obtenir legalment o si no van ser suficients per provar la culpabilitat més enllà de tot dubte, l’Estat de dret, afortunadament, exigeix que el ciutadà sigui declarat innocent.
LA VERITAT
Aquesta és la veritat processal i se l’ha de respectar. Però no és la veritat amb majúscules probablement perquè a aquesta no s’hi pot arribar ni tan sols en un procés. Per tant, que algú sigui absolt, o encara no hagi sigut jutjat, no significa que un periodista, a partir d’aquells mateixos fets, pugui arribar a una conclusió diferent. Ni significa que per formar la seva opinió, i la del públic, no pugui tenir en compte proves que han sigut rebutjades (pels motius que fossin) en el judici. Sí que significa, reitero, que al tractar la informació ha de respectar el doble dret a l’honor i al judici just de l’acusat.
I això és lògic. L’absolució penal no és necessàriament el mateix que la innocència. Almenys, no és el mateix que la innocència a seques. La corrupció política ens hauria d’haver vacunat de la incorrecta identificació entre les dues classes d’innocència.
