Trump, la victòria del populisme

La victòria de Donald Trump és un fenomen electoral que es pot englobar dins dels moviments populistes i d'extrema dreta que ja han irromput a Europa. Aquest exercici d'identificació mútua és explícita i evident quan els líders de l'FN o de l'UKIP es van afanyar a felicitar Trump per la victòria en un exercici d'amenaça creïble: si ha passat als EUA les nostres opcions no són només legítimes, sinó que també són possibles. Pròxima estació, eleccions franceses.

Són diversos els acadèmics que fa temps que estudien a Europa el perquè de l'auge d'aquests moviments polítics que en un primer moment van ser menysvalorats per les elits polítiques, econòmiques i socials. Són estudis que apunten a qüestions pernicioses derivades de la globalització que bàsicament es poden resumir en desigualtat, pobresa, exclusió i pors. Problemes del segle XXI a què els partits tradicionals responen amb receptes del segle passat que no tenen en compte els nous condicionants comunicatius, socials i racials, condicionants que tenen a veure amb nous problemes derivats del procés de mundialització, amb l'amenaça global terrorista, amb els nous desafiaments: com els refugiats, els desclassats o els pares que observen com els seus fills tenen menys esperances vitals que ells; en definitiva una societat plena d'incerteses i pors a què els líders dels partits populistes i d'extrema dreta ofereixen respostes tangibles, de caràcter autoritari i xovinista, lideratges forts que simplifiquen la complexitat en termes dicotòmics, bo-dolent, amic-enemic, amb mi o contra mi.

ESPIRAL DEL SILENCI

De per què les enquestes no saben pronosticar aquesta mena de fenòmens en tota la seva dimensió se'n faran estudis monogràfics, però avui ja es poden apuntar alguns motius relacionats amb la diferència entre l'opinió pública i l'opinió publicada. Com ja apuntava la sociòloga Newman en l'espiral del silenci, els ciutadans no se senten amb l'obligació de dir allò que pensen perquè entra en contradicció amb un cert discurs que col·loquialment s'ha dit "políticament correcte" produint un cert estigma social dels que es poguessin situar contra el 'mainstream' de l'opinió publicada. I ¿si el vot és secret, quin al·licient té un ciutadà mitjà per dir el que realment pensa de la immigració, de l'apoderament de les dones o de les circumstàncies del seu ressentiment social? Pot votar en el més gran dels silencis, amb la contundència que ho ha fet EUA.

Aquest article mira d'analitzar alguns dels motius que han pogut atorgar la victòria de Donald Trump. Però no vull començar sense reconèixer que el coneixement dels EUA del cineasta Moore o la imaginació dels guionistes dels Simpsons van resultar més precisos que les anàlisis, que amb codis més autoreferencials que científics, feien impossible la victòria de Trump.

Amb el magnat dels 'reality shows' a l'antesala de la Casa Blanca, en aquest article s'analitzen els que semblen els principals motius de la seva victòria, que es resumeixen en econòmics, culturals, el discurs antipolítica o 'antiestablishment', el plebiscit sobre Trump i el marc cognitiu de la campanya.

CONTRA EL LLIURE COMERÇ

La clau econòmica sembla decisiva, els anomenats “perdedors de la mundialització” són una nova classe social que ha vist com la deslocalització de la indústria i la pauperització de les condicions laborals amenaça el seu estatus social de classe mitjana. Aquests veuen en la immigració una nova competència deslleial que treballa igual per menys de la meitat, a la qual culpen del seu clar retrocés en drets laborals que comporta una pressió salarial a la baixa. De la mateixa manera, culpen els immigrants d'una competició directa i deslleial dels serveis socials, de què es creuen únics mereixedors per la seva condició de nacionals. Aquest fet es veu reflectit en els primers resultats segmentats, on Trump arrasa en cinturons industrials i zones que han viscut la fugida d'indústries pesants. ¿Hi ha “ressentiment social”? Podem afirmar que sí. Que als EUA hi ha una “infraclasse” de treballadors no qualificats amb poques perspectives, afectats per la desigualtat social que han determinat que els culpables són el Govern per no protegir-los i els immigrants perquè els prenen la feina. Per a ells, Donald Trump va llançar durant tota la campanya missatges molt clars contra la globalització i els tractats de lliure comerç, assenyalant-ne els perjudicis en la classe treballadora nord-americana, una combinació que ha fet que els electors el veiessin com un empresari d'èxit que els retornaria els seus llocs de treball. Per acabar aquesta qüestió no és menyspreable el suport de Trump entre alguns col·lectius d'immigrants, però s'ha d'assenyalar que la distinció electoral s'ha de fer entre immigrants legals i il·legals. Els primers són els que han recolzat electoralment Donald Trump, potser perquè se senten nord-americans amb plens drets i com a tals, independentment del seu lloc de naixement, senten les mateixes amenaces que els natius.

La identitat cultural no és menor en un país amb un nacionalisme cultivat des dels governs, la indústria cinematogràfica, la filosofia empresarial, les universitats, etcètera. La diversitat dels EUA és inqüestionable, però sí que és cert que tots ells comparteixen un relat de la pàtria, que té l'origen en els pares fundadors i que finalitza amb el “somni americà”. L'eix multiculturalisme 'versus' nacionalisme és un altre patró que s'ha estudiat en diversos països europeus en què la resposta de les institucions supranacionals ha decebet i lluny de ser vista com a part de la solució s'ha convertit com a part del problema. Així doncs, aquest factor, unit a un discurs basat en la por a l'“alteritat”, al que és diferent que amenaça les essències de la nació, als EUA cultivats pel marc de la “guerra contra el terrorisme” o el que és el mateix, dels valors occidentals davant els valors de l'islamisme radical, produeix un efecte en què el discurs dels “EUA primer” tenia punts de ser acceptat pel nord-americà establert en zones rurals, cosa que es veu en els resultats electorals on Trump ha arrasat davant Clinton.

El discurs 'antiestablishment' als EUA no és nou. Obama, salvant totes les distàncies, va guanyar les primàries el 2008 a l'eterna candidata Clinton amb un missatge que tenia factors ancorats en aquesta idea. La saga dels Clinton, connectada amb els poders econòmics i polítics de Washington, li va servir a Obama per clamar la seva independència davant la classe dirigent. La insatisfacció amb aquestes elits amb l'afebliment de les lleialtats polítiques tradicionals li ha servit a Donald Trump per imposar-se com un candidat lliure, sense lligams, capaç de denunciar les martingales de la nomenclatura nord-americana. Els continus atacs de la premsa i de les dinasties del partit republicà, com els Bush, no va fer res més que reforçar la idea d'un empresari d'èxit que havia aconseguit el somni americà per mèrits propis, cosa fonamental per portar a terme la revolució dels que no tenen res més que fe en els EUA i en el que el país els pot proporcionar.

LA REVOLTA DE L'HOME BLANC

'White man revolt', o la revolta de l'home blanc també resulta un factor explicatiu de la victòria de Trump. Hem de ser honestos i reconèixer que els EUA el 2008 estaven preparats per a un president negre, però no per a una presidenta, cosa que sembla que no ha canviat en aquests vuit anys. La 'White man revolt' explica  la crisi d'identitat masculina que s'emmarca en una visió tradicional de família que s'ha vist amenaçada per la possibilitat de tenir una dona com a comandant en cap. Trump, amb les seves llagoteries masclistes, ha despertat un sentiment entre homes i dones que han vist com les fronteres dels rols masculins i femenins es veien diluïts en l'era postindustrial. Cosa que ha reforçant també els escàndols de Bill Clinton, fent que Hillary Clinton es veiés com la dona traïda pel marit en el rol tradicional d'esposa de. Les dues qüestions combinades desperten els marcs cognitius profunds d'una part de la societat on la 'good wife' segueix essent present, com són les zones rurals i centrals dels EUA.

"Donald Trump sí, Donald Trump no", aquest ha sigut l'eix de tota la campanya. La polarització entorn de la possibilitat que algú tan histriònic pogués arribar a la presidència dels EUA ha emmarcat la campanya. Clinton va assistir com a convidada necessària de l'auge del trumpisme. Clinton era l'antítesi del candidat (perfecció-histrionisme, freda-passional, experta-'amateur') però sense un relat capaç de situar l'eix de la campanya en la política sinó en l'excentricitat, on clarament guanyava el magnat. Si els exabruptes de Trump li reforçaven el missatge de mascle alfa, de protector dels nord-americans, de líder autoritari i patriarcal, els escàndols dels 'e-mails' reforçaven aquesta visió de Clinton vella, de política antiga, que ja havia estat en el poder i no havia fet res pel país. Clinton com a màxima autoritat de la diplomàcia nord-americana tenia com a preocupació el paper dels EUA al món, cosa de què Trump ha renegat situant els ciutadans dels EUA al centre del seu missatge, obviant el paper dels EUA com a àrbitre del món.

CAMPANYA MEDIÀTICA

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La mobilització del vot passiu ha sabut despertar l'Amèrica tradicionalista, nacionalista i poruga. Aquestes eleccions tornen a donar la raó a la teoria dels marcs cognitius de George Lakoff. L'autor subratlla que els votants situats al centre no existeixen, perquè no existeix el centre polític, sinó els votants biconceptuals, que poden estar d'acord amb polítiques conservadores i progressistes en funció del marc que hi subjagui. Per arribar a aquests votants, Lakoff argumenta que no s'ha de moderar el missatge polític, sinó fer emergir marcs que connectin amb els marcs cognitius profunds --valors polítics-- i així produir el vot desitjat. En aquest cas, per mobilitzar votants conservadors, Donald Trump ha utilitzat un missatge profundament tradicionalista, fent servir un llenguatge anecdòtic, fàcilment reconeixible per les classes populars, fugint de sofisticacions, que afloraven un marc cognitiu neofonamentalista --segons Todorov-- de líder patriarcal, protector i autoritari. No obstant, Clinton no ha sabut imposar els marcs progressistes que parlen de la possibilitat que una dona arribés a presidenta dels EUA, una història que parla d'igualtat entre homes i dones, d'integració, d'orgull de diversitat, com diu el segell dels EUA 'E pluribus unum' (units en la diversitat).

En definitiva, Donald Trump, amb una campanya mediàticament exitosa polaritzada entorn de la seva persona, ha sabut despertar aquestes classes populars que tenen pors i aversions. Por de desclassar-se, por de l'alteritat, por de perdre la identitat genuïna americana, por de la pobresa, aversió a Washington. Aquests han buscat un líder carismàtic, passional, vehement, sorneguer, masclista, xenòfob que els digui que el futur és seu, perquè s'encarregarà de tornar-los els EUA que els pertanyen.