Anar al contingut
La soledat de la víctima

La soledat de la víctima

Reyes Mate

Insultar el nazi, decapitar el dictador o arrencar una placa commemorativa no ajuden a la causa

Sempre hi ha hagut víctimes, però han sigut insignificants. Només ara s’han fet visibles perquè reconeixem que han sigut el preu d’això que anomenem 'progrés'. Ja sembla correcte parlar de víctimes. Se’n fan pel·lícules o es munten exposicions per veure la història des de baix. Era obligat després de tant de temps d’oblit en els relats de la conquista espanyola, de la història de l’esclavitud, dels genocidis o dels episodis nacionals.

Però com que el dolor també té el seu glamur i hi ha un embruix diabòlic en l’horror, la víctima corre el perill de convertir-se en article de consum o en antídot contra la memòria, és a dir, contra si mateixa. Res, en efecte, més aliè al fet de ser víctima que presentar-la com un heroi.

Primo Levi deia de les víctimes dels camps d’extermini que en van sobreviure els pitjors. La deshumanització va arribar als carcellers, però també als deportats, perquè «hi ha un llindar en la tortura que quan es traspassa no hi ha dignitat possible». Encara que hi va haver herois, el més significatiu de la víctima no està en les seves virtuts sinó en la violència que tan injustament se li aplica.

SACRIFICI DELS FEBLES

La víctima denuncia amb la seva sola presència el material de què està feta la història: el sacrifici dels febles. Per això no es poden acceptar els discursos que la converteixen en heroi o en l’autoritat competent encarregada de dictar la política penitenciària o en la instància moral que ha de vetllar sobre la manera de tractar el terrorisme en pel·lícules, novel·les o museus. Si són tan importants és per una altra raó. Per fer-nos veure tot el patiment ocult sobre el que està construït el nostre benestar i que així entenguem que si no volem seguir fent el mateix hem de prendre’ns seriosament el patiment acumulat. L’única forma d’interrompre la lògica fatal que domina la vida política i la vida domèstica és la memòria de la víctima que ens permet conèixer els cadàvers i la runa sobre els quals caminem.

Primo Levi deia dels que van patir els camps d'extermini que en van sobreviure els pitjors

Aquesta sòbria mirada sobre la significació de la víctima hauria de condicionar la forma de representar-la. El Nobel de literatura J.M. Cootzee denuncia a 'Elizabeth Costello' formes de narració que, fins i tot sense voler-ho, acaben prolongant l’acte criminal. Això pot passar per excés de realisme però també quan, amb la millor intenció, el creador busca l’empatia amb la víctima. Res de més consolador que col·locar-se del costat bo, arrecerat de qualsevol possible incriminació.

Ara bé, insultar el nazi, decapitar el dictador o arrencar una placa commemorativa d’uns assassinats reals no ajuda gens la causa de la víctima perquè aquests gestos són parapets que impedeixen la pregunta per la pròpia responsabilitat, que és l’única productiva.

Una vegada més és Levi qui explica la covardia dels deportats quan, davant un company camí de la forca que els animava dient «endavant, que jo seré l’últim», admet que no es van atrevir a treure-li  la gorra en senyal de respecte. Val més aquesta confessió que qualsevol fanfarronada, ja que explica millor per què l’opressió triomfa tant.