Gent corrent
«Els canonejaven per cel i mar, com en una ratera»
Llibretera. Reivindica la memòria familiar en la Desbandá, un episodi atroç de la guerra civil.
/
Va treballar a la Llar del Llibre i a la Llibreria Francesa, al passeig de Gràcia. L'entrevista amb Isabel Rodríguez Medina (Barcelona, 1947) havia de transitar per la geografia fantasmal de les llibreries desaparegudes, però els meandres de la conversa porten molt més lluny, fins a la massacre de la carretera de Màlaga a Almeria, el febrer del 1937.
-Vaig néixer la nit de Reis, a la nostra casa de pescadors, perquè no hi va haver temps d'avisar el sereno perquè truqués a un taxi. Vam estar al Somorrostro fins al 1955, quan ens van donar un pis al Verdun.
-Al principi, al Verdun no hi havia res.
-Ni col·legis, ni ambulatori, ni botigues. Al principi, la missa es feia al carrer, en plena via Favència. Després, mossèn Juncà, de la parròquia de Sant Sebastià, va donar butlla perquè els diumenges la gent pogués construir-se els carrers i el clavegueram.
-L'Església compromesa, els capellans rojos.
-Jo em vaig introduir molt en la vida de la parròquia, i allà em vaig fer molt amiga de Montserrat Albó, una dona extraordinària. Ella em va inculcar que estudiés el batxillerat.
-¿Com es va fer llibretera?
-Havia entrat a treballar al mercat de Montserrat, en una parada de cafè i sucre, i va ser Montse Albó qui em va trobar la meva primera feina com a llibretera a la Llar del Llibre, el 1963. De nit feia el batxillerat a l'institut Maragall i arribava a casa gairebé a les onze.
-Quin esforç.
-Bé, era el que hi havia llavors… El meu pare, el pobre, s'havia de llevar a les cinc del matí per anar al port, on treballava com a remolcador. Els meus pares, tots dos, havien nascut a Màlaga, a Nerja. Eren catalans de la guerra, com jo dic.
-¿Catalans de la guerra?
-Els meus avis, pares, oncles i cosins, en total 13 persones, van arribar aquí el 1937 fugint de l'avanç franquista sobre Màlaga.
-Expliqui-ho, per favor.
-No eren revolucionaris, però sí d'esquerres. Un dels meus oncles, que era poeta, havia organitzat un homenatge als orfes de la revolució d'Astúries, i la meva mare tenia el carnet de la CNT d'un taller de costura.
-Tots dos eren, doncs, a la llista negra.
-Tenien por. La meva mare recordava com n'era d'atroç escoltar la veu del general Queipo de Llano per la ràdio. Estaven tan terroritzats que van començar a caminar.
-Uns 200 quilòmetres a peu.
-Més de 150.000 persones van fugir cap a Almeria, sota control republicà, per l'única sortida possible, una carretera esculpida a la roca damunt del mar. És el que es coneix com la Desbandá o la Corría.
-Va ser una massacre. La pitjor matança civil durant la guerra.
-Com en una ratera, els avions alemanys i italians els bombardejaven des de l'aire, mentre que els vaixells franquistes, com el Canarias, els canonejaven pel flanc dret. Van morir unes 5.000 persones. Per això sóc sòcia d'ACNUR, per ajudar els refugiats d'ara.
-Tot i així, és un episodi poc conegut.
-Potser perquè va ser una vergonya per a la República, que va abandonar Màlaga... Miri, el mes de febrer vinent es compliran 80 anys de la tragèdia, i a mi m'agradaria que TV-3 ens l'expliqués. Tampoc han explicat res aquest any sobre l'aniversari de la matança a la plaça de toros de Badajoz.
Notícies relacionades-Ja.
-Quan es compleixi l'efemèride del bombardeig sobre Gernika ens l'explicaran amb pèls i senyals, i a mi em semblarà molt bé. ¿Però per què res de Màlaga o Badajoz, quan hi ha tants immigrants i descendents a Catalunya? M'agradaria que TV-3 també parlés d'aquestes coses.
