Anar al contingut

LA INVESTIDURA

Rajoy ensenya el botó vermell

Rajoy ensenya el botó vermell

Javier Aroca

Rajoy s'ha posat i ha posat límits al joc democràtic, demostrant, en temes d'economia i de UE, que és un govern intervingut

Mariano Rajoy és president després de dues intervencions en dues sessions d’investidura que han posat de manifest el caràcter indubtable de la seva sagacitat, habilitat i caràcter polític. La seva primera intervenció va ser saludada entre els seus fans (fan ve de fanatic) i incondicionals com de gran altura; en la segona, no va buscar brillantor sinó deixar clares les seves intencions, mostrant indissimuladament el botó vermell de caos, via altres eleccions, si és que els membres de la seva informal coalició de Govern, composta per PP, PSOE i Ciutadans, no es comporten, com això, com a socis de Govern.

En la primera, em permeto dissentir dels seus fans, Rajoy es va comportar més com a líder del club de la comèdia que com una altra cosa. El seu mèrit polític va consistir només a investir com a líder de l’oposició Pablo Iglesias; i a esperar que caigués la sort de la seva segona ocasió més que cuinada des de fa un temps a la cuina del motí socialista. En la segona, lligada ja la fatal decisió d’investir-lo per part dels que necessitava, Rajoy es va dedicar a l’important, a destacar que no només era una investidura despullada sinó el manteniment del seu projecte, el seu programa de futur, sí, però sense cap pas enrere en tot el que ha aconseguit amb èxit reconegut, segons ell, en l’última legislatura.
 

NADA DE DEMOLICIÓ

Ho va dir molt clar: o jo o el caos, res de demolició del que s’ha construït, en tot cas, consolidar, davant la cara de circumstàncies de la bancada socialista, encara sense commoure’s prou pels tuits de socialistes del carrer, després llegits per un provocador Rufián.

La segona intervenció del ja president clavava una altra estocada als socialistes. Primer, perquè enfonsava les seves expectatives d’una oposició implacable; segon, perquè els deixava sense el tan difós argument de la utilitat de la seva abstenció. Rajoy no canviarà i, una vegada investit, ja no hi ha marxa enrere, el PSOE no és oposició suficient i està sumit en una crisi orgànica severa. Rajoy ni tan sols s’ha preocupat de convèncer els seus socis de la necessitat de sotmetre’s a una revàlida, s’ha donat un cum laudem, ha presentat, més que un discurs d’investidura, un contracte d’adhesió, un empassa-t’ho que Ciutadans i PSOE han acceptat. Difícil paperot per a tots dos.
  

FORÇA "SUBMERGENT"

  Malgrat que Rivera s’atribueixi qualsevol millora, la formació taronja s’ha erigit, no en una força emergent, sinó potser «submergent», una vegada comprovat que es tracta d’un spin off del bipartit, ara en coalició. Més difícil encara per als socialistes que han entregat la seva ànima, presumint d’una oposició ferotge que ni els antecedents recents, pensem en Rubalcaba, ni les limitacions imposades per Rajoy semblen avalar. Tenen una altra dificultat. Pel que sembla en les dues sessions, l’oposició serà Podem, tant per al PP com per al PSOE

S’ha acabat. Rajoy s’ha posat i ha posat límits al joc democràtic, demostrant, en el que té a veure amb l’economia i la UE, que és un Govern intervingut; el més trist és que qui ha facilitat la seva investidura, el PSOE, està igualment intervingut, tot i que per altres causes.