16 jul 2020

Anar al contingut

Un documental anticomercial

Oscar Camps

Tothom va veure, molts amb interès morbós, la fotografia del cos inert d'un nen a la vora del mar en una platja. La criatura, com milers de nens, dones i homes, fugia del conflicte armat a Síria que ha causat una tragèdia humanitària a gran escala. Aquesta imatge va servir perquè durant un temps uns quants s'interessessin en una tragèdia ignorada durant anys.

La tragèdia dels refugiats que fugen de la guerra i la fam només per trobar la mort a les nostres platges i al nostre mar Mediterrani, és obscena. Perquè això, obscè, és el groguisme a què recorren molts mitjans per generar opinions i estats d'ànim sentimentalistes. També és obscè lucrar-se amb la tragèdia de famílies que fugen a la recerca d'un lloc segur on continuar les seves vides, que és el que fan les màfies organitzades que tracten amb la por i les ànsies de viure de milers de persones.

La indignant passivitat dels governs europeus davant un drama que passa diàriament a les nostres costes, i el flagrant naufragi de l'Europa de la llibertat no s'entén sense el paper còmplice de molts mitjans de comunicació. Els mitjans són poderosos i, quan així ho consideren o els convé, saben desviar l'atenció del que verdaderament passa. Són capaços de donar nom a la realitat i d'etiquetar de manera tendenciosa persones que simplement busquen refugi.

Enemics, terroristes

D'aquesta manera, molt aviat es va girar la truita, i es retrata com una amenaça aquells que fugen de la persecució, de la misèria i de la guerra. Una situació desesperada que nosaltres, el nostre consumisme i les polítiques exteriors dels nostres governs generen als seus països d'origen. Al capdavall, els refugiats fugen d'una guerra als combatents de la qual d'una manera o una altra nosaltres hem proporcionat les armes. I quan espantats, deixant-ho tot enrere, arriben a les nostres portes demanant ajuda, els considerem els nostres enemics. Els anomenem terroristes.

El periodisme compromès no es guia per l'equació comercial que es resumeix en com més audiència, més èxit; tant és el contingut del que s'emet o es publica i l'educació dels participants. En aquest sentit, el documental Astral és un producte eminentment anticomercial. S'estrena en cines la mateixa setmana que s'emet per televisió, és dens, dura més d'una hora i mitja, i tracta un tema que sembla tabú: la inacció deliberada de la Unió Europea en aquesta crisi d'humanitat.

Contraprogramació

Tot i així, Astral no se salvarà de patir contraprogramació. Potser a la mateixa hora en una cadena anomenada pública es programarà qualsevol altre producte de consum massiu i de clar contingut popular per desviar l'atenció de la massa anestesiada -que és en el que han convertit l'audiència nacional- perquè no vegin que ens enfrontem a una crisi migratòria sense precedents que podria ser només l'antesala d'una crisi política, econòmica i humanitària encara més gran.