Anàlisi
Un 'no' inesperat, un esperó per a l'acció
Tot està obert després del referèndum colombià, però les reaccions deixen escletxes d'esperança si s'eviten la inacció i les accions unilaterals
35766691 601 /
El que era inesperat ha passat. Els polítics, la comunitat internacional, les FARC, la societat civil, les empreses enquestadores, fins i tot gran part dels que defensaven el no, s’han trobat amb la sorpresa: en el plebiscit que posava fi a la guerra i permetia obrir el camí de la construcció de la pau a Colòmbia ha guanyat el no. I no valen pal·liatius: encara que la diferència només sigui de 60.000 vots, la victòria i la derrota han sigut clares. Tant per l’alt nombre de vots anul·lats (170.000), com pel fet que el sí havia de guanyar de forma clara i contundent, donat el suport de tots els partits polítics, menys el Centre Democràtic de l’expresident Uribe, i de la maquinària governamental. Intentarem analitzar el que ha passat, per què, i quin panorama s’obre ara, amb un país que està encara més polaritzat i dividit que en les eleccions presidencials del 2014.
DUES COLÒMBIES
La votació reflecteix dues Colòmbies: el país que ha votat, 13 milions de persones (37% del cens), dividit i polaritzat; el gran país silent, el 63% que s’ha abstingut. Comparada amb altres eleccions (descompto referèndums que no van tenir validesa per no haver arribat al llindar mínim de participació llavors del 25%), és l’abstenció més alta des de fa 22 anys. Tenint en compte que en les dues voltes de les presidencials del 2014 va ser del 60% i del 52%, és molt alta, però no atípica: l’abstenció estructural és un tret endèmic del sistema colombià. A més a més, ha sigut selectiva, i això exigeix afinar l’anàlisi: hi ha taxes d’abstenció entre el 73% i el 80% en territoris on ha guanyat el sí (Vichada, Amazones, Magdalena, Atlàntic, Bolívar, Vaupés, La Guajira).
En suma, el tret recurrent és que la majoria del país ha seguit sense anar a les urnes, aquesta vegada per una combinació de costum habitual i de falta de mobilització i/o d’incentius per a l’ocasió concreta. No s’ha percebut l’oportunitat històrica que la consulta suposava, i això té a veure amb la forma tradicional de portar la participació de les elits polítiques i els aparells de partit. Quedarà per a un altre moment analitzar els defectes i els errors de campanya, importants, així com alguns fets que han pogut incidir en pro del no: ficades de pota governamentals; decisions preses en un moment inoportú, com la inhabilitació judicial amb anys de retard del procurador Ordóñez); declaracions i entrevistes arrogants de les FARC.
MOTIUS PER A L'ESPERANÇA
Hi ha, però, dues notícies positives. Primer, que a les zones més castigades per la violència de tots els actors armats, el sí s’ha imposat amb claredat. Una vegada més, com ha passat a tots els països que transiten de la violència a la pau, el millor ve de les víctimes i de la seva capacitat enorme de reconciliació. Hi ha motius per a l’esperança. La segona, que, mal que pesi i malgrat el resultat inesperat, la democràcia participativa, present per primera vegada a Colòmbia a partir de la Constitució de 1991, ha funcionat bé: els electors s’han pronunciat, han sigut determinants i sobirans, encara que no agradi el resultat. I això sempre és bo: les consultes directes potser les carrega el diable, però sense les consultes la democràcia és imperfecta i a vegades només un infern permanent.
Notícies relacionades
DOS CAMINS A EXPLORAR
I ¿ara què? La veritat és que regna el desconcert. No hi havia pla b i s’haurà d’inventar. Ahir hi va haver dues notícies positives al comentar els resultats. Tant el president Santos com les FARC van reaccionar dient que no es tornava a la guerra: el president manté l’alto el foc com a comandant en cap i les FARC mantenen el seu compromís de lluitar només amb paraules. Addicionalment, en la seva al·locució assumint el no i la seva gestió, l’expresident Uribe, encara que va demanar a les FARC que es concentrin igualment en els 31 punts previstos en l’acord, es va mostrar partidari del diàleg, d’un pacte nacional i de fer concessions a les FARC. Ha aconseguit el que volia, participar en la solució del problema. De moment, el president Santos ha cridat a consultes els partits i es crearà un diàleg nacional. Jurídicament hi ha dos camins a explorar, no incompatibles: renegociar –potser a través de la Mesa de Diàleg amb l’ELN que s’havia d’anunciar ben aviat– i convocar una Assemblea Constituent. Tot està obert, però les reaccions, menys polaritzades de moment que la campanya, deixen escletxes d’esperança si se supera la inacció i s’eviten accions unilaterals. Veure l’abisme sol generar esforços innovadors per evitar precipitar-s’hi.
