Anar al contingut

La política com a representació

Ana Botella, en un moment del programa d’humor ’APM?’

Tot és tramoia

Reyes Mate

El que importa és el gest i l'aparença, és a dir, la imatge, no l'abast del gest o si tindrà futur

La política com a teatre no és un invent dels nouvinguts, sinó que ve de lluny. Els polítics han rivalitzat amb els eclesiàstics en litúrgies, mussetes i símbols. La novetat és que ha desaparegut una prima línia divisòria que, durant segles, distingia entre forma i fons, entre aparença i realitat, entre significant i significat. El que es mostrava havia de tenir mitjans per fer-se valer. Ningú doncs s'enganyava amb les aparences.

Això és el que ha canviat. Ara, com deia irònicament Walter Benjamin del teatre barroc, «fins i tot Déu és tramoia». El que importa és el gest i l'aparença, és a dir, la imatge. No importa l'abast del gest, ni si tindrà futur o no. El que és decisiu és l'aparició, la manifestació o l'impacte. Són polítics del xoc. El temps s'ha accelerat tant que l'instant té valor d'eternitat. Pensar en el que passarà després, això ja és jugar als daus, de manera que val més no pensar en el futur encara que porti a la catàstrofe. Seria fàcil il·lustrar aquestes idees amb els fets i el que diuen els polítics catalans o madrilenys, espanyols o alemanys, encara que també en això els espanyols som més exagerats perquè hem arribat al frenesí de la postmodernitat sense el pòsit de la modernitat.

¿I això on ens porta? Quan es tracta del futur val més fiar-se dels artistes que dels analistes que per alguna cosa deia Kafka d'aquells que «donen l'hora per avançat». Doncs bé, a Madrid es pot veure una obra de teatre de Juan Mayorga, titulada Famélica, que representa els esforços per construir ni més ni menys que «una comunitat que anticipi la forma de la humanitat alliberada». Els protagonistes són uns treballadors d'una gran empresa, desgraciats com tothom, que es plantegen ser feliços a la feina. Si els xinesos han creat el capitalisme dins del comunisme, ¿per què no intentar el comunisme dins del capitalisme? Amb decisió creen una comunitat de gent que dins de l'empresa es dedica a les seves aficions (aprendre llatí o jugar a les tabes). Perquè l'alliberament personal sigui possible han de guardar les aparences, és a dir, han de mantenir els seus nivells de producció, una cosa que aconsegueixen contractant artistes que falsifiquin els números i els representin en els òrgans de direcció.

Tot flueix amb normalitat perquè a l'empresa com en la política tot és representació. L'important no és saber, sinó dominar els procediments del poder. ¿Estava preparada Ana Botella per ser alcaldessa de Madrid? Sabia el que era essencial, és a dir, tenir bon aspecte -això explica les seves anades i vingudes a la perruqueria- (un senador argentí, Antonio Cafiero, deia que l'acte polític més decisiu del dia consistia a triar la corbata) ¿Sabia alguna cosa d'economia política Rodrigo Rato? No ho sembla, encara que sí i molt d'economia domèstica, però dominava la propaganda. Si l'important és dominar els procediments del poder, encara que no se sàpiga del tema, no hi ha res d'estrany que, a Famélica, acabi governant una actriu, que és dolenta, però que té l'avantatge que, com que només és actriu, ho ignora tot d'economia i de política.

Però l'experiment fracassa o, millor, fracassa perquè triomfa. L'actriu/directora representa el triomf de la lògica de la pura representació que era la portella per on volien colar el seu projecte de felicitat els protagonistes que es feien anomenar Antonio (per Gramsci), Enrico ( Berlinger), Palmiro (Togliatti) i Rosa (Luxemburg). Però fracassen perquè l'artista que ha jugat a comunista i a anarquista, una vegada arriba al poder el que vol és que tots treballin durament, com el Charlot de Tiempos modernos, perquè ella pugui viure de la representació. Final de l'experiment.

L'obra es representa en un barri madrileny amb pinta podemista i hi ha qui pensa que aquesta barreja de desig de felicitat i de crítica del capitalisme expressa els aires de la nova política. Mayorga sap per descomptat llegir els temps que corren, però el que domina és una fonda reflexió sobre el carreró sense sortida d'una política com a teatre. I aquesta crítica arriba a tots els polítics i també als ciutadans. Si hem laminat la diferència entre ser i estar, entre el que és privat i el que és públic, entre el present i el futur; si el que és decisiu és que el polític sigui fidel a la imatge que li han construït els seus i no passar el seu temps a contrapèl, ¿per què no s'ha de fer un pas més i demanar que ens representin bufons o còmics? Això sí, quan hàgim consumat aquest procés de representació, vindrà l'artista de torn que ens tornarà al corral de la infelicitat, com abans. En l'obra de Mayorga només hi ha un personatge, Enrico, el més ingenu, que no es resigna al fracàs. És l'únic que creu que hi ha alguna cosa més que la pura i tirana representació, però per a això s'ha de poder distingir entre teatre i realitat.

Filòsof i investigador del CSIC.