La llengua de la memòria

Tenim Alzheimer col·lectiu. Rememorem les grans gestes dels avantpassats, les derrotes i els triomfs ja convertits en tòpics ben refregits. Però ens oblidem de la història menuda, la de la resistència quotidiana, la de l'esforç per tirar endavant els fills, la de la supervivència particular gens vestida de glòria. Un terreny on les dones han estat les grans protagonistes i per això mateix les grans oblidades. A més a més, les dones tenim el defecte de no saber-nos fer gaire publicitat, esperem que els altres ja ens reconeixeran els mèrits. La Gemma Ruiz, cronista cultural a TV3, ha escrit una novel·la que fa totes dues coses; plasma els mèrits de les seves àvies, expertes a sobreposar-se a les dificultats, i de passada ens obliga a fer un bon exercici de memòria.

Memòria de les arrels profundes, no pas en la superfície pamfletària de segons quins discursos. Ens recorda un passat a pagès on no hi faltaven la gana, la precarietat, les diferències de classe i el masclisme. Unes arrels, de fet, comunes a tota la humanitat, per molt que alguns ara només vegin en l'altre allò més lleig de l'espècie. La novel·la es titula 'Argelagues' i té el mèrit de ser parlada en la llengua de les seves protagonistes, una llengua rica, expressiva i plena de força com no pot ser d'altra manera a les muntanyes i als masos, però quin gran treball haver-la mantingut tan viva al llarg de gairebé quatre-centes pàgines. Aquest és també un dels greuges que arrosseguem, el prejudici que pesa sobre determinades variants lingüístiques que la normativa tendeix a relegar als marges. Per sort la literatura permet explorar-los, els marges, sigui en la temàtica o en la forma. I és que la memòria i la denúncia de les desigualtats s'ha de fer també emprant la llengua dels oprimits i els oblidats. En aquest cas, les oblidades.