"Tothom es mereix tenir una casa guai"

Si les imatges de desenes d'armilles salvavides flotant al Mediterrani o abandonades a la costa ja són impactants, quan aquesta peça a la qual un ésser humà ha confiat la seva vida es converteix en un objecte tangible hi ha alguna cosa al cervell que fa clic. Això és el que li va passar a Achilleas, un jove de 15 anys que ha construït un iglú amb desenes d'armilles usades a Lesbos. La seva obra s'exposa al Museu Marítim de Barcelona dins del programa Mar-Mort-Mans, que denuncia la situació dels refugiats, mentre la galeria Saatchi de Londres també projecta una imatge de la instal·lació.

-Així que els joves no sempre estan caçant pokémons... ¿Què se sent amb 15 anys i veient la teva obra exposada en un museu?

-Estic aclaparat, la veritat.

-Tot va començar com una activitat escolar.

-El projecte va sorgir a l'American School of Barcelona, on l'any que ve faré el batxillerat internacional. La coordinadora d'activitats escolars, Marta Vernet, va fer portar des de Lesbos armilles salvavides abandonades pels refugiats. La seva idea era que els alumnes escrivíssim alguna cosa a sobre o que les pintéssim i les convertíssim en obres d'art per sensibilitzar el públic i reunir fons per a l'ACNUR [Alt Comissionat de les Nacions Unides per als refugiats].

-¿Fins a quin punt hi estaves sensibilitzat tu, personalment?

-Jo sabia el que deien les notícies, com la majoria de gent. A classe de Literatura vam llegir Anil's Ghost, de Michael Ondaatje, un autor canadenc que va créixer a Sri Lanka, i això ens va portar a parlar del tema de les migracions. Però el més impactant per a mi va ser quan van arribar les armilles.

-¿Per què?

-Perquè una cosa és veure-ho a la pantalla i una altra de molt diferent poder tocar i olorar una armilla que algú ha utilitzat per no ofegar-se.

-La proposta era escriure o dibuixar sobre les armilles, però tu vas anar més enllà.

-De petit sempre m'agradava jugar a fer construccions amb Lego, m'agrada l'arquitectura i des de fa més d'un any estic molt interessat en el tema de la vivenda sostenible i la reutilització de tot tipus de materials per fer construccions ràpides i barates però també estèticament agradables. De sobte, tot encaixava. L'impacte que em va produir tocar les armilles i les meves idees sobre vivenda sostenible es van fondre: ¿és possible que l'objecte més preat per un refugiat al mar pugui servir per donar-li aixopluc també durant els seus primers dies en una terra estranya?

-¿Però per què un iglú?

-És una vivenda tradicional de l'Antàrtida i transmet una idea de globalitat, en el sentit que el tema de les migracions no afecta només Europa i el Pròxim Orient sinó a tothom.

-Parlant de globalitat..., et dius com un heroi grec, estudies a Barcelona i parlem en anglès [la conversa original va ser en aquesta llengua]. ¿D'on ets?

-És una mica llarg d'explicar. Vaig néixer a Londres i vaig viure allà quatre anys, després ens vam traslladar nou mesos a Nova York, després vam estar set anys a Grècia i ara en fa quatre que som a Barcelona. Els meus pares també tenen orígens diferents. La meva mare és en part austríaca i en part tailandesa, amb una mica de sang italiana també, i el meu pare és mig grec i mig anglès.

-Estudies en una escola privilegiada, on van molts joves amb arrels multiculturals. ¿Activitats com el RefugArt us fan més sensibles a les injustícies?

-Només tinc 15 anys, no puc pretendre resoldre tots els problemes. Però espero poder fer la meva petita contribució oferint models de vivenda sostenible a totes les persones que ho necessitin.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

-¿Tens algun altre projecte en ment?

-Ja he començat a dissenyar algunes coses. El meu objectiu és aconseguir que una vivenda assequible sigui també bonica i agradable. Tothom es mereix tenir una casa guai.