'Bullying', ser víctima o botxí

Estava a punt de concloure un col·loqui de pares i mares amb una experta en la prevenció de l'assetjament escolar quan, des de les files del darrere del saló d'actes, un noi d'uns 30 anys barbut va demanar la paraula. Les frases següents entre cometes no m'han abandonat.

«No tenia intenció d'intervenir, no sé parlar en públic, però he saltat al sentir una mare frivolitzant sobre les empremtes que deixa una situació d'abús, que d'ella ningú es va riure de petita per portar ulleres o per tenir les dents grosses. Jo vaig patir bullying durant tota la meva adolescència. Els vídeos que mostren en aquestes xerrades sobre com germina a les aules, als patis, les complicitats i els silencis del grup, els exemples descrits, els ressorts que s'han d'activar davant el mínim indici m'han tornat a aquells dies infernals. Pares i mares es preocupen per si els seus fills podrien ser víctimes dels companys del col·legi, es qüestionen què haurien de fer per protegir-los, com avisar la família dels agressors. Però no s'adonen d'una cosa més preocupant: ¿i si resulta que el maltractador és el nostre propi fill?».

El silenci es va apoderar del saló d'actes. L'home es va empassar saliva per rematar el discurs: «El malson que no m'abandona, el debat interior que m'angoixa, és esbrinar què faríem qualsevol de nosaltres al descobrir que és el nostre fill el que dirigeix i manipula la resta de la classe per encruelir-se amb la víctima elegida fins a l'extrem. ¿I si el meu fill és un perdonavides?».

Han passat diversos mesos des d'aquell col·loqui que es va dissoldre amb les presses de les nou del vespre. No he tornat a veure aquella mare que va explicar haver descobert l'assetjament que patia la seva filla de 15 anys a través del mòbil. «Els companys de curs la van aïllar del whatsap de classe». ¿Què se'n deu haver fet?

No ho permetem

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

No ho permetemEls mitjans de comunicació informen de tant en tant de casos de bullying. Alguns acaben en suïcidi. D'altres moren sota la llei del silenci. L'assetjament no s'acaba a les aules. Encara no s'han eradicat les novatades de les casernes o els clubs de futbol. La llengua de la vida fa llepades aspres, amargues.

No ho permetem.