Indigna i cínica política d'estrangeria

Els centres d'internament per a persones estrangeres (CIE) són una part més del mecanisme cínic i indigne que caracteritza les polítiques d'estrangeria de la Unió Europea i dels seus estats membres. Fins fa poc, els CIE eren totalment desconeguts per a la majoria de la ciutadania. Desgraciadament va ser una mort al centre de Barcelona, la d'Idrissa Diallo la nit de Reis del 2012, el fet que definitivament va posar la denúncia i mobilitzacions contra els CIE en l'agenda pública i mediàtica.

A més de potenciar el coneixement per part de la ciutadania, la mobilització social ha aconseguit que dues institucions de gran pes a Catalunya, el Parlament i l'Ajuntament de Barcelona, s'hagin postulat pel seu tancament. És cert que totes dues, a priori, sembla que no tinguin competències. Però des de la lluita contra els CIE sempre hem reclamat que cada administració té eines al seu abast per actuar, i l'ajuntament, amb les últimes accions, està demostrant que efectivament existeix un marc d'actuació. Però, abans d'entrar a analitzar la proposta del consistori, que està demanant el tancament del CIE per falta de llicència d'activitat, es fa necessari parlar sobre què són els CIE i què suposen.

Els centres d'internament són espais creats amb l'objectiu de retenir les persones que estan en situació administrativa irregular abans de ser expulsades. I existeixen a Espanya des de l'aprovació de la llei d'estrangeria, el 1985. Però sobre aquest concepte bàsic cal ressaltar dues condicions moltes vegades invisibilitzades.

Per un costat, es tracta de l'única situació en què a Espanya es priva de llibertat una persona per una falta administrativa, que seria comparable a una multa de trànsit o a tenir el DNI caducat. Aquest és un fet que tensa el que entenem per Estat de dret, ja que s'aplica la privació de llibertat per una qüestió que no és delictiva.

Per una altra part, l'internament en un CIE no és obligat segons la mateixa llei d'estrangeria. El marc normatiu presenta l'internament com una «mesura cautelar i excepcional», encara que a la pràctica, s'ha convertit en el més comú. La maquinària de les expulsions és molt complexa i existeixen vies més enllà de la detenció durant 60 dies en un centre. També s'ha de valorar que els CIE no són efectius en la seva raó de ser, ja que més de la meitat de les persones que han sigut retingudes en els últims anys finalment no han sigut expulsades. Entre altres motius perquè han pogut demostrar arrelament o perquè no hi ha conveni de retorn amb el país d'origen. Per tant, l'ingrés al CIE, i la conseqüent vulneració de drets, era evitable.

Lamentablement la falta d'informació, de voluntat política i també de professionalitat ha normalitzat la privació de llibertat per a les persones estrangeres per una falta administrativa. Aquesta institucionalització de l'excepcionalitat sembla una cosa inherent a la política d'estrangeria. Milers de persones a l'Estat i també a tot Europa viuen en un estat d'excepció permanent, en el qual es limita el reconeixement dels seus drets.

Després d'aquests dos aclariments imprescindibles, tornem a l'actualitat que situa els CIE en el focus mediàtic, en aquesta ocasió acompanyats d'una batalla institucional. Per una part, l'ajuntament que, amb la legitimitat de la majoria d'un ple, dóna continuïtat a una declaració institucional; i per una altra, el Ministeri de l'Interior, amb la falta de legitimitat d'un Govern en funcions, que reobre el CIE de Barcelona obviant no només el cessament interposat per l'ajuntament, sinó també un rebuig clar de bona part de la ciutadania catalana (i de la resta de l'Estat).

Amb aquesta iniciativa, l'ajuntament dóna compliment al seu compromís de govern: exercint la seva obligatorietat de garantir els drets de les persones que viuen a la ciutat, i desenvolupant una declaració institucional del novembre passat en què dos terços del ple es comprometien a fer el que estigués a les seves mans per tancar el CIE. No estem acostumats al fet que les paraules no se les emporti el vent, ni al fet que les declaracions que es firmen i les promeses que es fan es converteixin en full de ruta i marquin l'obra de govern convertint-se en una eina més per transformar realitats. I celebrem que així hagi sigut aquesta vegada.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Esperem, doncs, que es mantingui aquesta tendència, que l'ajuntament segueixi el camí iniciat tot i la resolució judicial, i que s'encomani a altres municipis que tenen centres d'internament. Perquè les organitzacions antiracistes i de defensa dels drets humans tenim clar el nostre rumb i compromís, i el complirem: tancarem el CIE de Barcelona per tancar-lo tots.

Directora de SOS Racisme Catalunya.