Anar al contingut

ANÀLISI

La final més lletja i tonta de la història

La final més lletja i tonta de la història

ANTONIO BIGATÁ

França, que en aquesta Eurocopa s’ha equivocat moltíssim amb les tàctiques, torna a fer-ho ara a l’intentar explicar-se a ella mateixa el que va succeir a la final. La seva versió més o menys oficial és que va jugar bastant bé, es va merèixer guanyar i l’hi van impedir injustament alguns imponderables, com la gran actuació del porter portuguès Rui Patrício o la recomposició heroica que va efectuar l’equip lusità --serrant les dents i lluitant fins a mort-- quan es va veure esporuguida per la lesió de Cristiano Ronaldo.
    

Crec que tot això com a explicació és bàsicament falsa (encara que les dues coses van succeir, la bona actuació del porter i la immensa cohesió que va adquirir el conjunt lusità quan va perdre el seu líder). França va perdre perquè no va jugar a res. Deschamps va alinear uns jugadors molt bons que creien guanyada la competició des que es van imposar a Alemanya, però en cap moment van saber actuar com a equip. 
    

França no tenia pla. Ningú va dirigir el seu joc des de dins del camp. Pogba va tornar a mostrar les seves limitacions en tot el que no són gruixuts traços individuals de classe. Els que marcaven el ritme i la pauta de la selecció eren uns brillants picapedrers morenos de luxe, Sissoko i Matuidi, exuberants en força però sense intel·ligència ni voluntat combinatòria. El talent l’aportaven únicament Payet i Griezmann. El primer, l’únic que intentava fer jugar els seus companys creant desbordants triangulars, va ser el primer home substituït, en l’error més decisiu de Deschamps. El segon va gastar massa forces al centre del camp recuperant pilotes, cosa estèril, perquè allà sobrava energia atesa la generosa aportació del pilot afrofrancès centrecampista, i en canvi limitava la possibilitat de posar molta més pressió a dalt als defenses de Portugal.
    Era urgent contrarestar la tàctica de Fernando Santos: passar-se contínuament la pilota (gairebé sempre en horitzontal) sense incórrer en cap risc, guanyar contínuament minuts per anar als penals, i deixar anar algun ràpid contraatac.
    Conclusió: Portugal sí que sabia el que volia. Va fer un futbol-merda consistent, recolzat en peces futbolísticament destacades encara que dedicades preferentment a no jugar. Reconeguem la veritat: Pepe va ser el millor defensa de l’Eurocopa, Rui Patrício el millor porter i William Carvalho va dirigir magistralment el teixit de la teranyina de les infinites passades insulses. Era una tàctica gairebé cholista: apostar perquè en algun moment sonés la flauta.
Joc destructiu
 França va ajudar molt perquè Portugal ho aconseguís. Però això va tenir un preu: malgrat la incertesa del resultat va ser una de les pitjors finals que es recorden, i possiblement confirma l’arribada d’una Edat Mitjana de futbol destructiu, amb pocs gols, molta igualtat i moltes pròrrogues. Estem en un moment en què, Barça a part, avança i millora més el joc destructiu que no pas el creatiu. Esperem que no sigui una nit massa llarga.
    

Com que França sap maquillar els seus problemes no només imposa la teoria falsa que va jugar bé i es va merèixer vèncer sinó que fa brillar la guinda d’uns rànquings que li són favorables, com el que diu que Payet i Griezmann han sigut els millors jugadors de l’Eurocopa. Possiblement ho han sigut, juntament amb Bale i Kroos, però això fa encara més tràgica la seva derrota. 
    

A més a més, mal que li pesi a Barcelona, si aquesta competició passa a la història serà pel pobret desgraciat Cristiano Ronaldo i per la perfídia del bumerang que li ha donat màxim protagonisme en una final que gairebé no va jugar. Un signe més dels temps confusos que patim.

0 Comentaris
cargando