L'heroi que havia de ser i que no ho va ser

Cap portuguès podia imaginar guanyar el primer títol de la seva història sense Cristiano. I el primer ell. Però el futbol té sovint aquestes sorpreses i un dia li agafa per la justícia poètica i l’endemà per fer plorar els qui menys ho mereixen. Cristiano va plorar dues vegades i, entre les primeres i les últimes llàgrimes, es va escriure una història de grans emocions. Un drama, que va anar de banda a banda, acompanyat d’una lliçó d’humilitat per als uns i els altres. Per als que van creure guanyar abans d’hora i per a qui sempre es va imaginar com l’únic heroi possible en l’èxit del seu país. França va perdre quan tot estava de part seva i Portugal va guanyar quan ho tenia tot perdut. Cristiano semblava més important que l’escut i, sense ell, es va imposar l’equip, més conscienciat per lluitar junts per tots i no només per a un. Ronaldo va guanyar la final sense jugar-la. Tindrà el títol al palmarès i el va aixecar amb l’alegria que mereix però al seu ego intern no serà el mateix. Ja té la corona que volia però aquesta vegada haurà de fer un gest al qual està poc acostumat: donar les gràcies als que estan acostumats a viure a la seva ombra.             

    La final va estar a l’altura del guió general d’una Eurocopa amb pocs partits per recordar. A França va marcar més el pas un grandiós Sissoko que Griezmann, mentre que Pogba va seguir jugant sense pena ni glòria molt lluny del preu que l’espavilat Mino Raiola va passejant per Europa. Portugal va mantenir el perfil baix de tot el torneig, Amb molt poc ha arribat molt lluny. Tan miraculosa ha sigut la classificació, d’empat en empat (sis i una victòria fins a la final) en un camí tan planer com el del Madrid a la Champions, com que aguantés el tipus agafat a les mans de Rui Patricio, tan heroic com Eder,  i a un plus competitiu que va mantenir malgrat el cop anímic de veure marxar el seu líder plorant en llitera. Però es va acabar rebel·lant contra aquesta condemna i es va aixecar en un exercici d’amnèsia, com si Cristiano no existís. 

     Així que Cristiano es va trencar,  la final es va acabar per a molts, només pendents que CR7 els donés corda per reforçar el discurs de sempre i passar comptes amb Messi. L’argument de coronar-lo si a la Champions hi afegia l’Eurocopa els valdrà igual. Això segur. Arribarà un moment en què de tant parlar s’imposarà el record que Cristiano va jugar la final sencera.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

    Però no hi ha títol ni gol ni penal que canviï la realitat. El millor segueix sent el millor. Messi és sempre Messi, molt per sobre dels altres per més que en algun moment algú s’hi acosti. Ningú ho ha fet més que Cristiano, un enorme competidor al qual li sobren una infinitat de gestos i no precisament les afligides llàgrimes d’ahir a la nit, però fins i tot ell està lluny de Leo. Si Messi jugués al Madrid ni es plantejaria la comparació. Així que estaria bé no deixar-se portar per l’espectacle en què molts han convertit el periodisme, i no parar-se ni un minut a indignar-se per segons quins comentaris. Que cadascú pensi el que vulgui si ho pensa realment. Una altra cosa és el que alguns diuen que pensen perquè ho demana el guió .

    Per als que mirem Messi amb l’admiració que mereix algú tan excepcional, amb la convicció que és el millor avui i sempre ja li poden donar la Pilota d’Or a qui els vingui de gust. Res no canviarà i menys amb tant vot postís que hi ha pel món. I de la mateixa manera no fa falta identificar-se amb el lema de #TotsomMessi, en aquest gest de solidaritat tan forçat i controvertit que ha impulsat el Barça, per lamentar la seva situació i sentir-se a prop seu estant tan lluny en tot. Però no tots som Messi. Per bé i per mal. De fet, ningú ho és. De Messi només n’hi ha un.