Indicis de decadència en la selecció

No és que simplement la selecció espanyola jugués malament i sense empenta contra Croàcia. El més significatiu del partit del gran ensurt a l’Eurocopa va ser que a la selecció li van rebrotar diversos problemes més grossos que fan pensar en una verdadera entrada en crisi del seu projecte. Per començar, Del Bosque va fallar; va continuar fallant i desestabilitzant l’entorn;  la direcció del joc des de dins del camp també va fallar, i van començar a fallar –a mostrar irregularitat respecte al seu rendiment i al seu acoblament al model de joc– diversos futbolistes que, com Ramos, han sigut importants en la gran etapa d’Espanya.

Com que en el futbol no es pot descartar res, hi ha certa possibilitat de reacció i millora, fins i tot, potser, en aquesta mateixa competició. Però no ens hem d’enganyar: és una possibilitat petita.

Ressentiment anti-Barça

El que pinta més malament és l’enfonsament del control de la situació que va exhibir Del Bosque. Collat per pressions per substituir contra la seva voluntat De Gea, va optar per una sortida astuta: va decidir alinear els mateixos. Si ho considerava una decisió tècnica des de bon principi, no havia d’afegir res més enfront de l’ofensiva energúmena dels qui, des de Madrid, en fragant prejudici, a més d’exigir-li que descartés el porter demanaven un càstig exemplar per a Pedro pel seu lleu pecat de queixar-se públicament per no jugar després d’haver deixat fora de la selecció l’Isco de les seves preferències.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

S’equivoquen vostès si en els temes de la selecció tenen la ingenuïtat de voler perdre de vista l’etern, incansable i sempre renovat ressentiment anti-Barça de la conspirativa caverna mediàtica capitalina. Necessiten Piqué però és evident que no l’estimen, i han arribat a qualificar-lo de Patriota Inesperat simplement per jugar bé quan es posa la samarreta vermella. Odien que Del Bosque, a més a més del que va passar amb Pedro, s’hagi atrevit a preferir Bartra i Bellerín abans que algun madridista. Aquestes són les claus actualitzades de la guerra subliminal que van declarar fa uns anys contra l’hegemonia barcelonista en homes i en sistema de joc en l’equip que, pel fet de dir-se D’Espanya, hauria de conferir un paper secundari als catalans. El problema és que després de Xavi ara els millors són Iniesta, Busquets i Piqué, mentre que l’estrangerisme vital amb què Florentino condueix el Reial entela el futur madridista a la selecció, ara que són evidents els declivis de Casillas i Ramos. 

Per cert, la debilitat més gran exhibida per Del Bosque afecta aquest últim jugador. Que en el seu pitjor moment de joc i fent un partit lamentable li consentís que xutés un penal decisiu és una autèntica renúncia a la seva responsabilitat com a seleccionador. Però tot queda a casa. Ja ens han explicat que va ser Modric qui va fer arribar al porter croat la informació necessària per parar la falta màxima al superexcitat superespanyol que volia compensar amb un gol facilet els errors que havia acumulat aquella nit.