Campanya emocional als EUA

Sigui quin sigui el context exacte que va portar Omar Mateen a fer una carnisseria en una discoteca d'Orlando (Florida) diumenge a la matinada, la campanya electoral nord-americana ha quedat tenyida amb la sang dels 50 innocents que hi van perdre la vida. Saber si Mateen va matar mogut per la seva homofòbia, per la seva adhesió a la prèdica de l'Estat Islàmic, per les dues coses alhora o per una propagació cada vegada més gran de la lògica dels llops solitaris no és tan important com el fet mateix que l'autor de la matança era ciutadà nord-americà de pares afganesos i musulmà, que havia adquirit el seu arsenal sense més impediments i que l'FBI li seguia els passos. Tres ingredients més que suficients per treure partit polític de la tragèdia, però plens d'arestes.

En el si d'una societat fracturada pel desenllaç de la crisi econòmica, l'auge de l'extrema dreta aïllacionista i l'èxit polític de figures poc convencionals -Donald Trump i Bernie Sanders- és impensable que es continguin els oradors més agosarats i els que els assessoren. La pitjor matança que hi ha hagut als Estats Units des de l'11-S procura un punt de partida ideal per posar en marxa la política de les emocions, la dels sentiments ferits, que a penes exigeix disposar de programa: n'hi ha prou d'explotar l'estupor, la por i la desorientació dels votants davant d'un fet que sacseja les consciències i desassossega els esperits.

«¿El president Obama esmentarà finalment les paraules «terrorisme islàmic radical»? Si no ho fa, ha de dimitir immediatament amb deshonra», va tuitejar Trump poques hores després del tiroteig. Així alimentava la seva campanya contra els musulmans en general, encara que va esquivar la nacionalitat de Mateen, els riscos inherents a un mercat d'armes gairebé sense controls -ell el va recolzar una vegada més fa pocs dies- i la contribució a una homofòbia sense escletxes encoratjada per les esglésies més conservadores, que el recolzen. Això forma part de la política de les emocions, de l'exacerbació de sentiments primaris en una societat que desconfia cada dia més de l''establishment', de la 'realpolitik' i de les institucions.

No hi ha dubte que fins al 8 de novembre se citarà amb freqüència la barbaritat d'Orlando, però no és segur que doni peu a respostes compromeses dels dos grans partits. En un país on més de 300 milions d'armes curtes estan en poder de particulars, totes les aproximacions per controlar-les han sigut d'una timidesa absoluta; en un país que gasta ingents quantitats de diners en seguretat i intel·ligència resulta almenys inquietant que Omar Mateen, investigat per l'FBI, escapés a tota vigilància. Dit d'una altra manera: ¿s'atrevirà la candidata demòcrata a encarar-se amb l'Associació Nacional del Rifle per posar data a la regulació efectiva de la venda d'armes?, ¿algú està disposat a cridar l'atenció sobre els forats de la comunitat d'intel·ligència? Més enllà de declaracions genèriques que poden servir per a tot i per a qualsevol ocasió segurament que no, perquè obligaria a fer un pas d'efectes electorals desconeguts des de la política de les emocions, tantes vegades rendible, a la dels fets, a la reflexió argumentada a partir de dades empíriques.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Encara és més improbable que es doni una aproximació sense prejudicis a casos com el d'Omar Mateen i altres musulmans nascuts i criats als Estats Units que abracen la causa de l'Estat Islàmic, culturalment tan allunyada de l'ambient en què van créixer. Fer-ho implica acostar l'objectiu de la càmera a les debilitats i insuficiències d'una societat històricament convençuda que té una missió universal per complir. Les campanyes polítiques solen ser períodes de reafirmació de les conviccions pròpies i d'ocultació de les contradiccions, de les deficiències que nien en totes les comunitats.

Hi ha, a més, exemples suficients en aquests últims anys perquè els estrategs de tots dos partits apuntin als sentiments. Després dels atemptats de l'11-S i de la guerra de l'Afganistan es va disparar la popularitat de George W. Bush, i el mateix va passar el 2003 en ocasió de la guerra de l'Iraq. A Europa, la decisió del president de França, François Hollande, d'intervenir sense restriccions a Síria després dels atemptats del 13 de novembre de l'any passat va contenir per un temps la seva impopularitat sempre en ascens. La gran diferència és que Bush i Hollande s'asseien al pont de comandament i Trump i Hillary Clinton l'han de conquistar; la gran incògnita és saber si és més rendible ser capaç, com Trump, de dir qualsevol cosa en qualsevol moment per mobilitzar els seus seguidors o si, per contra, la distant fredor de Clinton té a termini mitjà -novembre- un poder de captació més gran. Pensant sempre que pesaran més les emocions que les anàlisis.