Apocalipsi en l'era Trump

Hi ha un patró comú en gairebé totes les guerres i tragèdies originades per l'home. L'ésser humà tendeix a pensar que el pitjor no passarà. Tendim a donar per establert que allò de què disfrutem es mantindrà intocable. Ningú va pensar que un assassinat a Sarajevo propulsaria la primera guerra mundial, per no parlar que la segona gran guerra es produiria 20 anys després de la primera. La memòria és fràgil. Una mirada a l'actual era de populisme global ens hauria de produir un cert vertigen.

Fins fa poc l'establishment del Partit Demòcrata nord-americà respirava tranquil al pensar que seria Hillary Clinton la seva candidata. La seva solidesa arrasaria amb una gran victòria l'excèntric Donald Trump, capacitat per a l'espectacle però no per ser pres seriosament pels electors. Però les coses canvien ràpid. Els nord-americans mostren rebuig per la candidata demòcrata, amb una imatge altiva de la qual no aconsegueix desprendre's. Les enquestes els mostren empatats o a Trump per sobre en alguns casos. Bernie Sanders guanyaria amb més facilitat Trump, encara que és probable que sigui Clinton la candidata, a menys que la investigació que l'FBI realitza sobre l'ús del seu correu electrònic quan era secretària d'Estat l'acabi desqualificant. Improbable, però no impossible.

Una pregunta gens alarmista: ¿com seria Trump al capdavant de la primera potència mundial? Robert Kagan, influent pensador conservador, en donava algunes claus en el seu article Així és com el feixisme arriba a Amèrica a The Washington Post. No és nou: el legítim crit indignat enfront de les falles de la democràcia pot acabar per destruir-la en una finta autoritària. Si el candidat Trump no mostra respecte per gairebé res, la seva deriva egòlatra i autoritària només pot agreujar-se quan controli l'Exèrcit, l'FBI i les armes nuclears. «¿Qui s'atrevirà llavors a plantar-se al seu davant?», es pregunta Kagan.

El problema més greu no és la victòria de Trump, sinó la proliferació de Trumps al món. Líders amb més o menys aires tirans, però decidits a transformar l'empipament legítim dels perdedors de la globalització en un projecte populista disposat a xocar, de grat o per força, amb altres països. Només cal veure Putin. El seu somni nacionalista l'ha portat a envair una part d'un Estat sobirà com Ucraïna i a tensar les relacions amb la Unió Europea com mai abans des del final de la guerra freda. Al sud, el president Erdogan, fa anys decidit a occidentalitzar Turquia i accedir a la UE, es dedica ara a dilapidar els drets humans i a perseguir la premsa, i tot ben adobat amb una primitiva islamització en el seu discurs.

Però és la proliferació de Trumps al si de la Unió Europea la deriva que més ens hauria d'inquietar. Als que estan preocupats amb el referèndum que el Regne Unit celebrarà el 23 de juny vinent per decidir si surt de la Unió Europea els agrada recordar un precedent: el 1933, quan Hitler ja estava en el poder, els alemanys van decidir en referèndum abandonar la Lliga de Nacions. Proliferen al Regne Unit els discursos xenòfobs i sobren líders trumpistes, dels quals destaca l'exalcalde de Londres Boris Johnson i l'histriònicament perillós Nigel Farage, líder del Partit per la Independència.

A l'altre costat del canal de la Mànega les coses no estan millor. Marine Le Pen, líder del Front Nacional, al capdavant en les enquestes a França, proposarà un referèndum també si l'any que ve arriba al poder. El mateix ha dit Geert Wilders, un altre populista, aquest holandès, el partit del qual també està en alça. A Àustria, gràcies al vot dels emigrats no va guanyar un candidat d'extrema dreta les eleccions presidencials; hauria sigut el primer en un país europeu des de la segona guerra mundial. A Alemanya, per primera vegada, socialdemòcrates i conservadors estan per sota del 50% i és Alternativa per Alemanya, partit extremista que carrega contra els refugiats, la que guanya espai. A Escandinàvia i a l'est d'Europa hi ha casos similars. És fàcil imaginar l'efecte cascada que pot seguir al Brexit.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

ENFront de la rotunditat de les solucions que propugnen els populistes, els partits tradicionals estan submergits en la síndrome del sí, però, amb respostes matisades, d'acord amb la complexitat dels reptes de la globalització, però incapaços de produir canvis que apaivaguin la gran onada de la indignació. Els que volen defensar el projecte europeu estan sempre a la defensiva. Un estudi recent reconeix l'impacte positiu que podrien tenir els refugiats en les nostres economies i demografies, però a cap líder se li ha acudit treure pit i, a l'estil de Justin Trudeau, primer ministre del Canadà, sortir a donar-los la benvinguda.

Periodista i politòleg.