La màgia de Muhammad Ali
I, de sobte, va aparèixer Muhammad Ali.
Era al 'lounge' de periodistes i acreditats del Georgia Dome d'Atlanta, l'estadi que acollia la Superbowl d'aquell 2000, i hi va haver una commoció amb prou feines dissimulada.
Caminava a poc a poc. Feia anys que qualsevol dels seus moviments, per culpa del Parkinson, es desplegaven alentits. A un costat, agafant-li un braç, hi havia la seva dona Lonnie. A l'altre costat, un home amb prou força per ajudar-lo a seure a una butaca davant un enorme televisor.
Desenes de periodistes van començar una coreografia d'acostament vacil·lant. El més atrevit li va demanar de seguida un autògraf. El campió -els boxejadors, encara que retirats, sempre són campions- va gargotejar el seu nom amb mà tremolosa.
Lonnie va acostar l'orella a la boca d'Ali. Parlava molt fluixet. Amb prou feines murmurava. Lonnie es va desenganxar un segon del seu costat per recollir una beguda d'un taulell. Hi va col·locar una palleta i l'hi va acostar al gran mite, que llavors tenia 58 anys. Va xuclar una mica. Lonnie, asseguda en una cadira, va deixar el recipient al seu costat.
Yolanda Williams, o Lonnie, era la quarta esposa d'“el més gran”, com s'autoproclamava en els seus temps més vigorosos. Tenia 15 anys menys i va créixer en el mateix a l'entorn de Louisville (Kentucky) on ho va fer Ali quan encara era Cassius Clay.
Les seves famílies es coneixien. Ella va formar part de l'entorn del boxejador quan aquest, en la cresta de la popularitat, sumava esposes, amants i va fecundar més fills dels que desitjava. Nou al final. Se suposa que va arribar un dia, després del seu tercer divorci, que Ali va prestar atenció al que tenia a prop.
HOLA SENSE PAGAR
“Sóc el campió del poble. Qualsevol se'm pot acostar a dir-me hola sense pagar. No hi ha guardaespatlles al voltant d'aquest campió”, va proclamar en una de les seves infinites sentències cèlebres, quan el cap i la llengua anaven compassades.
L'any 2000, la seva llengua només sabia murmurar. Una autèntica desgràcia per a la humanitat que Muhammad Ali callés tan aviat. Molts blancs de l'època li havien dit bocamoll. Algú li va fer un vodú molt efectiu.
En qualsevol cas, en aquella àmplia sala d'Atlanta, el reduït entorn va obrir l'accés a Ali. Campió del poble. Ali tenia una expressió inescrutable. Mirava fixament la pantalla del televisor, on només es parlava de la prèvia del partit de futbol americà. Saint Louis Rams contra Tennessee Titans. La seva mirada amb prou feines desprenia una fràgil espurna de vida. Aquella mirada, feia anys, noquejava gairebé tant com un dels seus punys.
Els periodistes i personal acreditat divers van començar a formar una cua. De cop, es va passar del gest dissimulat a l'explícit desig d'un contacte. L'objectiu era fer-se una foto amb l'exboxejador. Llavors els 'selfies' no es feien amb mòbils, sinó amb petites càmeres de butxaca. La cua va arribar a ser imponent.
L'amic o assistent del que dansava com una papallona i picava com una vespa agafava la càmera. Llavors algú s'ajupia per posar-se a l'altura del campió. I clic. Següent. La imatge era sempre la mateixa. Un home somrient recolzat a l'avantbraç de la butaca al costat d'un altre de cara perplexa i inamovible.
Quan una dona, en el seu torn, es va acostar amb una nena de color, Ali va aconseguir mobilitzar algun múscul facial. Va apartar la mirada de la tele i va desplegar davant la petita un truc de màgia que consistia a fer aparèixer i desaparèixer un mocador entre els seus dits. La mare i altres testimonis van riure de forma sonora davant l'efectiu truc. Més que la nena. Va ser com un moment musical. Com si Ali s'hagués despertat.
Anys després un llegiria un relat de Gay Talese en què va explicar que el 1996, o sigui, quatre anys abans d'aquesta Superbowl, Ali va fer aquest mateix truc a Fidel Castro durant una visita a l'Havana. Talese va explicar que el púgil li va regalar al comandant el polze de goma necessari per al joc de màgia. Talese també va explicar que Fidel va aprendre ràpid el moviment per sorprendre l'audiència.
“COM EM DIC, EH?”
Sense nens al voltant, Ali va tornar a mirar la tele. Com si el silenci s'hagués imposat de nou. Ja no hi havia música. Ell era allà, però la seva expressió es va fer absent. Mentalment semblava una altra vegada lluny d'allà. Més gent es va fer més fotos. Gairebé tots li deien coses boniques. Però no es veia cap reacció per la seva part. La malaltia va noquejar la seva agilitat, va matar el seu enginy únic.
A prou distància d'ell, alguns rememoraven frases que li havien sentit en entrevistes o documentals. “¿Com em dic, eh? ¿Com em dic, oncle Sam?”, va imitar un periodista italià. És el que li va cridar Muhammad Ali a un púgil anomenat Ernie Terrell que abans del combat havia insistit a dir-li Cassius Clay. Terrell estava caigut a la lona quan Ali li escopia això d'oncle Sam.
“¿Això és tot el que tens, George? ¿Això és tot?”. Ara l'italià recordava el que li anava deixant anar a George Foreman mentre aquest li clavaba cops que no afectaven gens Ali. Foreman, com expliquen els llibres de boxa, es va enfurir, es va esgotar i es va deprimir, tot a la vegada, en aquell combat.
Ali va fer enfadar molta gent de l''establishment' nord-americà al llarg de la seva vida desperta. En va fer riure moltes més. Va inspirar diverses generacions de ciutadans negres. Va viatjar a molts països i les seves visites es van convertir en esdeveniments nacionals. Tan gran era la seva fama. Durant molts anys podia rivalitzar amb qualsevol en el concurs de persona més famosa del planeta. Pels seus èxits al ring (tres vegades campió del món de pesos pesants), per la seva rabiosa militància pacifista, per les seves reivindicacions de raça, per la seva meravellosa supèrbia...
Quan encara faltava una estona perquè comencés el partit de la Superbowl, la petita comitiva d'Ali es va aixecar. Havia posat per a desenes de fotos. Lentament, com havia arribat, va marxar. Va esclatar una ovació. Lonnie va donar les gràcies amb un lleuger gest amb el cap.
Els presents el van aplaudir i se'l van mirar amb melancolia. Se n'anava l'home que va dir que era capaç d'emmanillar llampecs, empresonar trons, hospitalitzar un totxo i assassinar una roca. Feia tant temps d'això…
Notícies relacionades
Avui toca repassar per Youtube les mítiques entrevistes que li va fer Howard Cosell.
