La tempesta perfecta

La petició de 150 científics de tot el món perquè s'ajornin els Jocs Olímpics de Rio de Janeiro o perquè canviïn de seu a causa dels riscos d'agreujar la propagació del virus del Zika, unida a la crisi institucional que viu el país i a una crisi econòmica sense data de caducitat, configura una situació molt semblant a una tempesta perfecta. Quan Rio va aconseguir l'organització dels Jocs del 2016, el Brasil era la gran potència emergent de Llatinoamèrica; avui, dos mesos abans que cremi al peveter el foc dels déus, és una societat a l'uci, més aviat desorientada, sacsejada per la corrupció, la recessió i les conspiracions de palau que han permès que prosperés l'apartament momentani de la presidència de Dilma Rousseff. Tot i així, l'ajornament dels Jocs o el seu trasllat és pràcticament impensable, fins i tot encara que creixi el nombre d'estrelles de l'esport

-com és el cas de Pau Gasol- que dubten entre anar a Rio o quedar-se a casa per preservar la seva salut. Perquè si és raonable que el món científic i acadèmic alerti sobre els riscos, les característiques d'uns Jocs porten a suposar que les decisions polítiques i els condicionants econòmics s'imposaran a qualsevol altra consideració. ¿Per què? Perquè són una gran operació de les finances globals, un brillant pretext per posar un país i una ciutat a l'aparador i un desafiament logístic de dimensions colossals, condicionat tot per ordres de magnitud poc habituals i sotmès a la pressió del calendari (un dia determinat, a una hora determinada, tot ha de funcionar com un aparell de precisió o almenys semblar-ho).

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La celebració d'uns Jocs Olímpics no admet en la fase final ni improvisacions ni canvis radicals, i molt menys ajornaments. Aquesta és la doctrina del COI des que els Jocs són el que són: esport, espectacle, màrqueting, drets de televisió i bastantes coses més. Portar-los a un altre lloc és inviable excepte que alguna ciutat i el seu entorn disposin d'un excedent d'infraestructures i serveis -instal·lacions esportives, allotjaments, xarxa de transport, telecomunicacions, enllaços aeris, seguretat, etcètera- que permeti acollir la família olímpica i adlàters, a més del turisme esportiu (mig milió de persones a Rio, es calcula). Ni tan sols les debilitats estructurals de l'organització de Rio 2016, tan publicitades, conseqüència en part de l'animadversió política, autoritzen a pensar que en algun paradís de tecnologia i prosperitat del segle XXI és possible fer front al desafiament en 60 dies.

Al final, la penúltima pregunta sense resposta o amb una resposta inquietant és aquesta: ¿S'han de suspendre's els Jocs en nom de la salut col·lectiva o no? Si preval el no, queda un últim interrogant: ¿La decisió de mantenir-los segons el previst aplica al cas la lògica imperant en els mercats de futurs, sempre tan arriscats, però tan sovint rendibles? Si la resposta és afirmativa, una sensació de vertigen s'apodera de l'escenari enmig de la tempesta perfecta.